Ens deien bojos

Feu-me el favor de no dir-ho a ningú, però, de vegades, enraono sola. I no em dic gaire res, just el que em surt del pap. La majoria de cops simplement dic a les meves orelles allò que els ulls han llegit: que si en Pepe diu que demà la Carol no suarà perquè a Encamp nevarà i hi bufarà una tramuntana glaçada, que si al congrés d’Esquerra (ha ha) Republicana (ha ha ha) de Catalunya (ai, que em pixo!) s’aprova un full de ruta de referèndum pactat (marededéudelsdesemparatspregueupernosaltres!), que si el PS d’en Pere López (aprofito l’ocasió per enviar petons i abraçades a la família Felip) i l’SDP d’en JB (amb gel, si us plau!) s’han reconciliat per anar a les eleccions junts després d’una temporada de garrotades i insults, que si els jugadors del Barça encara juguen a futbol o si només són carn de presó o protagonistes de premsa rosa (qui ens ho havia de dir), que...

Però, quan estic més enxerinada, aleshores, en comptes de parlar sola, parlo amb els sofàs (sí, en plural: a casa n’hi ha tres, vells i demacrats com la mestressa, però amb unes bones espatlles on plorar i unes bones orelles per quan ja ningú et vol sentir ni tu tens ganes de dir perquè saps que et senten, però no t’escolten). Pobres sofàs, a ells els toca aguantar-me quan voldria discutir si pensés que qualsevol discutidor té tot el dret d’estar equivocat o si tingués uns quants oients a qui dir allò de “poseu-vos tots d’acord i feu el que jo dic”.

I sempre que xerro sola recordo que, quan jo encara era una patufeta, em deien que enraonar sol era de bojos i us ben prometo que m’ho vaig creure fins que el meu món, el meu anar de casa a la feina, de la feina al bar, del bar a casa, del carrer Trinitat Aldrich a la carretera de Calonge, del carrer del Carme a la plaça de la Independència, de l’avinguda François Mitterrand a l’església de Santa Eulàlia, només veia gent parlar sola. Em van explicar que ningú parlava sol, sinó que tothom parlava per telèfon. Mentida! Anys ha (molts) per Girona sí que hi havia un noi que passejava un telèfon mòbil (vermell, d’aquells de rosca amb números per anar marcant-los fent-la rodar) i us ben juro que no parlava sol, sinó que parlava amb mi. I érem feliços. Ja és profecia que els boigs fan bitlles, però fins i tot en Diego Ruiz sabia que en tancava més a fora que a dins.