Sèries símptoma

L’edat d’or de la televisió, en diem, quan enfoquem la cosa des de l’anàlisi de l’oferta. Una oferta que per als de la tele per cable més coneguda no era televisió, era HBO, i que amb títols com The Wire, The Soprano o Six feet under ens van mirar de convèncer que les sèries televisives passaven a competir amb el cinema en qualitat. Ara dels cables o dels videoclubs que t’enviaven les cintes a casa hem passat a les plataformes de streaming i les sèries no només han passat a consolidar-se com a format, sinó que han esdevingut el producte audiovisual estrella. Més enllà que pugui discrepar de la valoració de la pretesa gran qualitat –n’hi ha prou de mirar una bona pel·li després d’unes setmanes de bones sèries per adonar-se de la superioritat de la capacitat de síntesi cinematogràfica enfront de la tendència natural i inevitable de les sèries per allargassar-se–, el cas és que no crec que puguem explicar el triomf de les sèries per la millora de l’oferta, sinó per com de bé encaixen amb la demanda. Vist des d’aquesta perspectiva, el consum de sèries és un símptoma per on passem com a societat. Més enllà de qüestions més evidents com ara que lliguen més amb la nostra incapacitat d’estar concentrats massa estona –cosa que l’estructura per episodis i els capítols allargassats, amb punts del guió intencionadament buits perquè la gent pugui mirar el mòbil– i al fet que les puguem mirar des de casa, les sèries funcionen especialment bé, diria, perquè encaixen molt amb el nostre individualisme i amb les nostres solituds. De múltiples maneres. A tots els qui viuen sols –ja sigui sols de manera absoluta o sols perquè comparteixen ben poca cosa amb la seva parella, amb els seus pares o amb els seus fills–, una sèrie té un efecte de companyia molt superior a una pel·li: els personatges ens duren més, els retrobem cada vespre o cada cap de setmana –ves que l’èxit dels youtubers i dels pòdcasts no vingui també una mica d’aquí–. I a tota la resta, seguir una sèrie ens permet compartir amb el món –amb els companys de feina, amb amics, etc.– un mateix imaginari, ens dona un tema de conversa compartit més enllà del temps, una mica la funció social que jugava el futbol per a alguns quan era en obert. Visca les sèries, doncs. Sèries bones, sèries salvavides, sèries símptoma.