Valen molts perús

M’alço a tres quarts de quinze. És dilluns i ahir, carpaccio de gambes i rom a la planxa tot banyat amb un blanc fresquet i un whisquet aigualidot, me’n vaig anar a joc a tres quarts de quinze. Avui, en llevar-me i obrir el Diari, m’ha caigut l’ànima als peus en veure el gran titular: “Obrers del Perú volen marxar”, amb un subtítol encara més cridaner: “Es queixen d’una empresa en concret pel tracte ‘humiliant’, del sou més baix del pactat i de la mala qualitat del menjar.” Per un moment he pensat que aquests suposats peruans eren “piolins” espanyols infiltrats que, emprenyats amb l’enderroc de la plaça de toros i cansats de tanta truita (dita espanyola perquè s’han acostumat a tocar-nos els ous) i de tanta croqueta (ho reitero: jo no en sé fer), també havien acabat per avorrir el trinxat i l’arròs de muntanya. Però, en llegir la notícia fins al fons, m’he adonat que no era un tema de broma (tot i que sempre defensaré que es pot fer broma de qualsevol cosa), sinó un assumpte de la màxima seriositat que fa avergonyir qualsevol persona de bona voluntat i que deixa en ridícul les virtuts que pugui tenir el Principat d’Andorra constitucional.

En la notícia, s’hi observa una barbaritat rere una altra: que si els retenen els passaports passant-se pels dallonsis els drets humans més bàsics, que si no tenen dret a emmalaltir (si estan malalts no se’ls paga), que si no se’ls alimenta bé (com si tornéssim a l’esclavatge salvatge del pa i aigua), que si hi ha una empresa (en vull saber el nom) que no és que els ofegui, sinó que els escanya directament... I no entenc com el Raonador del Ciutadà, els comuns, el Govern, els membres del Consell General, la Justícia, els andorrans en general no hi fem res, no movem un sol dit i, en no entendre-ho, m’autoconvenço que, vergonya eterna, som còmplices de les atrocitats que es cometen envers els més dèbils i que, com deia una tal Elena en els comentaris a la notícia, aquesta és l’esclavitud del 2023, forjada, pel que diu Mec, en les “triquiñueles i xanxu­llos” (martingales i tripijocs) que van propiciar les grans fortunes del país.

I en la meva ràbia i des de la meva impotència recito Blanca Varela: “porque te alimenté con esta realidad mal cocida / por tantas i tan pobres flores del mal / por este absurdo vuelo a ras del pantano / ego te absolvo de mi”.