Sempre Cotlliure

Surto de casa amb el record de vint anys (vint!), amb la il·lusió al cor (no amb la mateixa, no us vull mentir), amb la seguretat (molt més ferma) d’una dona de cap a peus, amb la nostàlgia del temps passat, de roses robades, del gust de vodka d’un coronel, del recer de les vinyes, dels somnis de cotó fluix amb música de la Piaf, del gust dels fruits del mar amb gotes melindroses d’un potser no definit, del joc d’un quisso nan perseguint l’anada i tornada de les ones a la platja, de l’escalfor d’uns dits glaçats en la fred calenta d’una esquena sota un jersei de llana, de la febre d’un febrer enjogassat en dos cors amarats de silencis volguts i de veure-les venir sense gaires esperances.

Tiro nord enllà, on aquell deia que la gent és tot allò contrari al que nosaltres som: neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I em trobo que frontera enllà la gent és com jo: hi ha de tot, amb l’única diferència que, si a mi em van intentar fer pensar i parlar en castellà (“Habla en cristiano”), a ells els van obligar a pensar i a parlar en francès (“Parlez français. Soyez propres”). Vaig recorrent terres i llocs que moltes persones, del lloc o de fora, han perdut la memòria que eren catalans: Querol i la Tor de Querol (no cal que us digui que tot és meu, herència del pare, que estava tan grillat com jo), Bolquera i la poesia del seu capellà, Prada i Pompeu Fabra i Pau Casals, Bao i l’estimat Aleix Renyé, Perpinyà i el Palau dels Reis de Mallorca i el barri de Sant Jaume, Elna i la Maternitat, Sant Cebrià i Argelers i els camps en què van morir tants catalans, i Cotlliure... sempre Cotlliure.

I un cop a Cotlliure tancaré els ulls davant Santa Maria dels Àngels i veuré venir en Groucho Marx amb una rosa a les mans i dinaré amb ell a Le San Vicens mentre el cambrer porta dues glaçoneres: una per al gel i una per a la rosa; passejaré arran de mar fins que la mar, gelosa, em robi la flor i tancaré el dia compartint un vi de Banyuls fresquet i cantant amb una colla de templers mig xufles: “Quina cançó cantarem, que tots la sapiguem...”

Però ara ja soc a casa i a migdia aniré a la Massana a mirar si la mar ja arriba a la serra de l’Honor i si, lluny de l’enyorament de la mar i de les sirenes, em retrobo amb l’amor a les muntanyes i als menairons.