“Avui el mataran”

Anys ha, quan els ulls veien el llit, el cor ja em dormia, però fa una colla d’anys que dormo quan Déu vol i passo més nits rodant que dormint. Això sí, tinc un mètode infal·lible per dormir un parell d’horetes seguides: anar al cine; aleshores puc dormir, pagant (quins pebrots!). Potser és per estalviar-me els calerons que fa anys i panys que no vaig al cinema (fet que m’obliga a quedar com un soc al llit de casa de tant en tant i de franc). L’última vegada que hi vaig anar devia ser el 2006 (com passa el temps!), quan la sogra es va encaparrar a anar a veure Salvador, de Manuel Huerga. I us ben juro que no vaig clapar, sinó que vaig sortir del cine esperitada de la ràbia i la mala llet que se’m va instal·lar al fons de l’ànima.

2 de març de 1974, avui fa quaranta-nou anys que el franquisme va executar al garrot vil un noi de 23 anys i, com si fóssim a final del segle XIX, “Canta en la plaza el martillo, / el verdugo gana el pan, / un paño enluta el banquillo. / Como el paño es catalán, /se está volviendo amarillo”. Per acabar de fer el pes, també va executar Heinz Chez, a qui Els Joglars i el seu director, l’aleshores respectat (marededéudelsdesemparats, qui ens ho havia de dir!) Albert Boadella, van dedicar La torna. Quaranta-nou anys i en Salvador continua entre nosaltres com mai. Quaranta-nou anys i el plor encara és viu. Perquè la injustícia sempre és a flor de pell; perquè el darrer alè d’un ajusticiat injustament no es dissoldrà mai en l’aire pesant de la foscor i la dictadura; perquè encara tot està per fer i tot és possible; perquè en Joan Isaac continua demanant A Margalida que si li arriba el cant el prengui com un bes i cridi el nom del seu amant, “bandera negra al cor”; perquè, com Estellés, jo no t’he conegut, “però et recorde” i “dic el teu nom / i dic / tots els pobles / tots els morts / els assassinats”; perquè els qui el van conèixer, com l’Àlvar, continuen recordant que “el comportament de les principals forces polítiques antifranquistes va ser una vergonya”, i que van ser els amics qui els “van despertar d’hora / amb la temuda nova: / ‘Avui el mataran’”.

Perquè ens entenguem: avui fa quaranta-nou anys que en van matar un dels nostres, però, com diu Joan Brossa: “No / has caigut pas! Puig Antich, Salvador!”