Foc i lloc
30 anys de la Constitució
30 anys i caminem. Cada generació se sent orgullosa del que ha fet i com a baby boomer n’estic. Ortega y Gasset va reflexionar sobre les generacions, sobre les variacions en la sensibilitat vital, manifestada en el canvi o variació de les idees. I, ara fa 30 anys –i més–, volíem ser lliures de lligar la generació posterior sense estar alhora lligats pels qui ens han precedit. És una constant. Sempre ha estat així. Ho va dir bé l’escriptor Claudio Magris en afirmar que “cada generació ha d’empènyer, com Sísif, la seva pròpia pedra, per evitar que aquesta se li tiri a sobre i l’aixafi”.
Des de l’últim quart del segle passat vam empènyer la pedra de la reforma de les institucions. Sort que no era rodona del tot. Quadrada, tampoc. Tenia angles vius, cantells i arestes. Calia fer més força per moure-la, però una vegada en repòs era estable, no es movia i no tornava enrere. Permetia descansar, agafar noves forces i rumiar quin camí i quina estratègia era més favorable en aquell moment, tenint la pedra immòbil travada d’un costat concret. Bé. Una gran experiència i una gran pujada des de la Memòria sobre la Reforma Institucional de 1978. Una primera parada –i descans– amb la reformeta del 1981. Altres pauses per autodissolucions, guerres a Síria... Mai, però, passos enrere. Per fi, farà 30 anys el dimarts proper, 14 de març, la pedra, ara ja rodona segons el model europeu, rodolà viva pel poder constituent originari i arribà a dalt del cim de l’ordre fonamental de la comunitat andorrana. No ens va aixafar, ja que mai no la vam deixar caure. Crec que aguanta bé. Continua limitant el poder. L’emmarca. Té ben posats els pesos i contrapesos. Permet superar encara els eventuals conflictes entre poders gràcies al Tribunal Constitucional que tanca totes les crisis. Tots els poders constituïts s’hi sotmeten, la guarden i la fan complir. No hi ha arbitrarietats, no hem tingut, en aquests anys, suspensions del principi democràtic, empara la legítima confrontació política, i així, dia a dia, consolidem l’Estat de dret, democràtic i social.
Empènyer la pedra vessant amunt no fou un càstig. Fou una part de la vida, vista des d’ella mateixa, des del subjecte que la va viure.
Per molts anys!