La pela ja no és la pela

Poseu-vos-hi com vulgueu, però la pela ja no és la pela, que ens costava un ull de la cara, sinó una presa de pèl anomenada euro que ens costa una ronyonada. La Mela, que sempre havia anat a mercat amb mil pessetes i en tornava com a mínim amb una moneda de cent per posar al porquet i estalviar per comprar-se(me) alguna lilaina, el primer divendres que va sortir amb cinquanta euros va tornar quasi amb un atac de cor: “Recristos reconsagrats! No m’havien robat mai i avui ho han fet fins i tot les pageses de darrere l’església!” Aquell dia no vaig poder fer un dels meus trucs preferits per enxarinar-la, és a dir, dur-li la contrària, perquè el mateix dia jo havia sortit amb vint euros i no havia arribat ni a la plaça del Castell que ja me’ls havia gastat entre l’esmorzar al bar i no recordo quina peça de roba que m’havia comprat a la plaça Major i, a més, tenia clar que, quan era menuda, era feliç quan ella em donava un paper per pagar qualsevol cosa que m’enviés a comprar i, en donar-lo a la botiga, se’l quedaven i, a canvi, em regalaven una embosta de monedes que quasi no podia retenir a la conca de les meves dues manetes.

Tot això ho penso mentre obro la nevera per mirar què carall puc engiponar per sopar i hi veig el filet del bacallà que vaig comprar (amb una cua de rap, uns llagostins cuits i un grapat de musclos) fa tres dies i que vaig pagar com si hagués comprat el peix de mig Mediterrani i unes sobres de patata (quan menjàvem trumfes eren més barates), pastanaga (les carrotes valien quatre peles) i mongeta tendra (el déu que em va parir, a preu d’or!!!). Decideixo fer un estofat de bacallà: sofregit de ceba (de Figueres, no; que m’han apujat els autònoms!), alls (tendres no, que aquest mes m’han cobrat l’IGI, l’hagi i el que no he tingut mai) i tomata (de pot); un raig de vi blanc (a granel, que el vi bo...), una picada de pa sec (no fotem!) julivert (que, sembla estrany, però encara el regalen), ametlles (res, un parell) i una mica d’aigua (que aquesta setmana no he guanyat per a brou de peix).

Li comento tot això a en Larry i em diu que us ho expliqui en una de les meves xerrades inútils al Diari, que us faré somriure i us emmirallareu en mi. Aquí ho teniu, doncs. Salut i pessetes (euros!), que la resta són punyetes!