Precampanya

Tot sovint passa que fa tant de temps que fem les coses d’una manera que no recordem perquè les fem així ni si encara té sentit fer-les així. També passa, esclar, amb les coses que fem malament, amb el problema afegit, en aquest cas, que tampoc no recordem que les estem fent malament. Tot i que també pot passar que tinguem consciència que no ho estem fent bé del tot però que no acabem d’encertar el motiu pel qual no ho estem fent del tot bé. Un exemple d’això últim el trobem en allò que anomenem la precampanya. L’eterna precampanya. La inacabable precampanya. Intuïm que no és sa que la confrontació electoral s’allargassi i ho valorem malament però acostumem a vincular aquest rebuig a una qüestió de saturació i de fartanera. També pot passar –i passa, de fet–, que com que no recordem per què carai fem les coses, ens pensem que limitar la campanya a dues setmanes és una cosa caduca, del passat, que ja no té sentit en els temps actuals. Com els quaranta dies que triguen als Estats Units per proclamar el president, que corresponen al temps que trigaven en arribar a la capital els delegats dels estats més allunyats. O la prohibició de publicar enquestes a Espanya els darrers cinc dies abans de les eleccions. O el manteniment de la jornada de reflexió en un país com el nostre, on un de cada tres votants ho fan en plena campanya. Es dona el cas, però, que limitar la confrontació electoral a un temps limitat –i no parlo només de demanar el vot sinó també d’avançar propostes, de presentar línies i candidats– sí que té tot el sentit del món –i segurament ara més que mai– i faríem bé de respectar-ho. La cosa va d’igualtat d’oportunitats. Fer una campanya és caríssim. Si allarguem gaire la cosa, és més car encara i només s’ho poden pagar –bingo!– aquells que tenen prou recursos per permetre-s’ho, afegint un obstacle més a la participació i incrementant la desigualtat de facto entre les diferents candidatures. Ja podem anar obligant els mitjans públics i els comuns a garantir una igualtat exquisida entre candidatures durant deu dies si no només permetem publicitat privada –i doncs desigual– durant la campanya sinó que acceptem la jungla –on ja sabem qui hi guanya– a un moment clau per a la fixació de les preferències com és la precampanya (aka, la campanya del vot judicial).