Ens hem tornat bojos

Sabeu? Hi ha una promoció per fer un fart de pisos al costat de casa. No, no ho heu entès: no hi ha cap promoció per fer pisos de lloguer a un preu acceptable per a cobrir la manca d’habitatge i ensorrar els qui demanen preus desorbitats per poder dormir sota cobert, sinó un fart de pisos a preu d’escàndol amb aspecte de nínxols al batent del sol a punt de reflectir-se als vidres del comú com si fos, tot plegat, un cementiri immens com aquell que cantava l’Enric Barbat l’any que jo vaig néixer. Els pisos tindran plantes en finestres i balcons. No, tampoc ho heu entès: no hi haurà grandalles ni abarsets, ni xicoies ni el·lèbors, ni maduixes boscanes ni gerds, ni gavarneres ni carlines, ni rovellons ni murgues; només narcisos de jardí, herbeis i herbots i flors i violes vingudes de no se sap on i no se sap per què. I tot plegat al costat de l’antic Hotel Rosaleda, catalogat com a bé d’interès cultural i actualment seu del Ministeri de Cultura (amb la Biblioteca Nacional, el Servei de Política Lingüística...), ubicació ben adient per demostrar que la nostra cultura és fantàstica per tenir-la arrenglerada en forma de paper o tancada en un edifici fantàstic, però que, a l’hora de la veritat, tant se’ns en fot d’on venim, qui som i cap a on anem. I ara ve quan el maten. No és la primera vegada que ploro la desídia per la conservació de la terra, de les arrels, del paisatge, del país, i sempre que ho he fet m’han engegat Runer avall amb l’excusa que no soc andorrana. Però jo he vist com el meu Empordà, molts anys enrere, es venia a l’especulació i a la globalització i com el silenci dels meus paisatges i el parlar tancat de la meva gent esdevenien fresses estranyes i alienes a mi i als meus. I ara, en els vint anys que duc aquí, em dol que es faci el mateix amb aquest petit país tan fantàstic: arranem la terra, malvenem el patrimoni, reneguem de la llengua, amaguem la identitat i ens debatem, com la puta i la Ramoneta, entre especificitats atrotinades i fora de lloc i un provincianisme disfressat d’aires de grandesa. Dies enrere, en Josep Dallerès afirmava que “ens hem tornat bojos” i que “la cobdícia ens ha de matar”. Jo em pregunto: quan ens ho hàgim venut tot (la sang, la tradició, la llengua, la terra, el tremp...), què en quedarà, de nosaltres?