Més eixerida que un pèsol

De petita, segons la mare, jo ja era la més maca del món i de part de l’estranger. I deia que era més eixerida que un pèsol, tot i que no he entès mai què tenen els pèsols que els fa eixerits o què tenen de contents els gínjols, de tristos els hiverns o l’anar a peu de burro. També he de dir que aleshores (mirant-me al mirall i veient aquest tros de dona alta, grossa i talossa, em faig creus d’haver sigut petita) recordo que hi havia unes nenes que salsaven i regaven el seu jardí (estic convençuda que el regaven amb aigua, com l’avi quan girava regues, però no he sabut mai quina mena de salsa hi posaven: maionesa, allioli, romesco, de tomata, de soja?). I al jardí, en comptes d’haver-hi rosers, clavellines, xeringuilla, lliris i violetes, hi havia faves i pèsols i julivert, com si fos un hort al qual manquessin verdures fastigoses com els espinacs i les bledes o productes de primera necessitat com les trumfes per fer-les viues o les pastanagues i els enciams per alimentar conills i gallines que ens permetessin fer uns bons rostits, uns bons civets o un bon caldo de gallina vella.

Ahir a la nit, mentre mirava Seven (a en Morgan Freeman no el supera ningú, però em debato entre en Kevin Spacey i en Brad Pitt), esclovellava pèsols i em vaig tornar a sentir aquella nena. Era jo sola, però ens veia, assegudes al voltant de la taula, mentre la tia Paca i la tia Rossita feien ganxet o puntes de coixí, el pare renegava perquè se li havia acabat el vi del porró i l’avi Roman explicava les històries d’Aben Humeya que s’amagava a Las Alpujarras molt abans que el seu pare (el meu besavi Juan) fes d’aiguader entre Lanjarón i La Calahorra, al marquesat del Zenete, la mare, l’àvia Carmela i jo triàvem llenties o cairetes o cigrons o fesols de l’ull ros, o esclovellàvem fesolets de Santa Pau o faves o pèsols, i els renecs quan hi havia massa tavelles buides se sentien de la Seca a la Meca (de les valls d’Andorra, no n’havia sentit ni a parlar).

En resum, que aquest matí, com que ja fa molt de temps que no salso el meu jardí i he perdut el costum d’esclovellar, el menjador de casa era ple dels pèsols que ahir se me’n varen anar de les mans. I el més important: ha passat el temps; ja soc vella... però tinc la mateixa tavella.