La vela i el vent

Ja hem fet les eleccions i hem exercit que la sobirania resideix en el poble. En vostè, benvolgut lector i benvolguda lectora, que tenen drets i deures polítics. Enhorabona a tots els consellers i conselleres generals!

Ja tenim un nou Consell General que representa el poble andorrà d’una manera mixta i paritària, és a dir, de la població nacional i de les set parròquies, com diu la Constitució, fruit d’un dels seus últims acords. Fou un encert. Un sistema bicameral en una sola cambra, on tots són iguals. Un país petit s’ho pot permetre: senat de 14, dos per parròquia, i 14 de cambra baixa de circumscripció nacional. L’article 57 n’explica la raó. No som, per tant, una democràcia directa, potser per aquell atàvic seny que, ara fa sis segles, va fer escriure a Andreu d’Alàs, sense haver llegit Max Weber, que “sia perillosa cosa fer ajustament de moltes gents...com tants caps tants enteniments se demostran...Per aço...que de aquí avant...lo consell tot generalment de la dita vall en un lloch de aquella ajustat pusquen elegir e assignar dos o tres homens de cascuna parroquia ...”. I aquí som, elegint representants nostres altra vegada. És molt vell i clar. És la manera que les democràcies tenen per anar endavant i la manera de tenir certesa sobre el nostre futur en crear-lo nosaltres mateixos amb temps, coratge, estabilitat i eficàcia.

Els reptes del país, per altra part, no són tan nous. Fa sis segles “los prohomens de las valls d’Andorra...tant per raho dels drets o vectigals...com per contrats de termens e d’altres questions que han necessariament ab la vila de Puigcerda e ab los homens e universitats de la vall de Querol e altres circumsvehins llurs...”. Avui aquests circumvehins són Brussel·les, Roma, París i Madrid. I, sens dubte, com mai, és a dir, com sempre, “los convinga fer ajustament e aplegar concell per desliberar e acordar que dehuen e poden fer sobre dites coses...”

Som petits, molt petits, i venim de lluny, de molt lluny, que rebutgem urgències quan creiem que són imposades. Som de consens i pacte. Ens ha anat bé. I en el mar de la història hem sabut posar bé la vela allí on bufa el vent. Radicalment diferent a pretendre que bufi el vent allí on posis la vela.