Entre els vots i la Passió

Dissabte passat tenia un dinar a Tor (que no... al Tor d’en Palanques no hi he estat mai; parlo del Tor de la Tallada, a l’Empordà). En la xerrada amb els companys, entre calamar farcit i calamar farcit, és clar, va sortir el tema de les eleccions a Andorra i vaig intentar explicar-los com estava la cosa. Per fer-ho, vaig començar per allò que deia Òscar Ribas: “A Andorra hi ha la dreta, la dreta de la dreta i la dreta de la dreta de la dreta.” També els vaig dir que enguany s’havia de mirar què passava amb uns que es feien dir Concòrdia i amb uns altres que em semblaven populistes. Ah! I el més important de tot: de les quasi 82.000 persones (entre andorrans, gent, genteta i gentussa) que hi vivim, només tenen dret a vot unes 30.000; si fa no fa, els andorrans són com els cadaquesencs: ells amb ells, i a la resta, que els mati Déu que per això els va fer. És a dir que, passés el que passés, continuarien manant els de sempre i els de sempre continuaríem esperant que al cap de vint anys d’haver arribat encara ens quedessin ganes de ser andorrans, d’estimar aquest país i la gent que hi viu i de treballar per fer-lo millor. Visca l’Empordà!

Amb les postres i el cava, la conversa va fer un tomb. Tocava parlar de l’estrena, l’endemà, de la Passió de la Bisbal, representada des del segle XVIII fins al 1932 i de la qual el 1943, una hora abans de començar la funció, la Guàrdia Civil va prohibir la reestrena actualitzada. Ara, amb el Teatre Mundial eixugant-nos les llàgrimes pel foc del Teatre Vell, en homenatge a aquells vells actors aficionats, als rossinyols de les Gavarres de tots els temps, a les modistes i a tota la gent que participava en l’obra a qui la censura va tancar la boca i va amargar les il·lusions (en record de l’avi Eduard, de l’àvia Assumpció, de l’oncle Artemi, de la Maria de la Impremta, de tants i tants represaliats...), els actors dels Pastorets, els cantaires del Cor Carreras Dagas i una orquestra de bons músics han aconseguit tornar a aixecar el teló i emocionar els bisbalencs d’avui. Entre el públic, ens coneixíem tots i vaig tornar a experimentar la sensació de formar part de la meva tribu. I em vaig desenganyar: els bisbalencs també som com som, “naltros amb naltros”, i als altres, que els beneeixi l’Adrià amb la mà dreta i l’esquerra. Visca Andorra!