Les rodetes

Després de passar uns dies de vacances al càmping, ha arribat el gran dia. La prova de foc. Li trauran les rodetes de la bici al nen. El pare li ha preguntat si s’hi veia amb cor i el petit ha sil·labejat un sí dubtós en què en només dues lletres es confonien la il·lusió i el desig, però també la incertesa, la por de caure i, encara més paralitzant, el vertigen de decebre el pare. Ho proven. Descargolen les rodetes i la bicicleta sembla despullada. El nen la mira amb inquietud. El pare mira el plançó, també amb inquietud. Li posa la ma a l’espatlla per donar-li confiança. Estic amb tu, diu el gest. Estic aquí, diu la mà. I aleshores el pare recorda el seu propi pare, trenta anys enrere, jugant el mateix paper en una escena idèntica a la que ara ell reprodueix. No era per Pasqua sinó a l’estiu, no en un càmping sinó a la casa dels avis, en un poble envoltat de camps i pistes sense enquitranar on va provar de pedalar sol per primer cop. Perquè se sentís acompanyat, el pare es va posar al costat del camí i va animar-lo a anar endavant. Endavant! Sempre endavant! Sí, el seu pare sempre el va fer avançar, ensenyant-li els errors a esmenar, les imperfeccions a millorar o els aspectes a corregir per ser sempre millor. El millor. I ara que el seu pare no hi és, ja li va bé, però hauria preferit que de tant en tant també li reconegués mèrits o talents. És una cosa que ell intenta fer amb el seu nen, però en això reconeix que encara va amb les rodetes de la paternitat. Es posa rere el seu nen, agafa la sella pel darrere per donar-li un punt d’equilibri inicial i li xiuxiueja que pedali sense por. La prova és un èxit. No a la primera, però en poca estona el vailet agafa confiança amb els pedals i es manté dret per ell mateix. No hi ha cap caiguda. Com a mínim de moment. El pare sap que algun dia hi haurà plors, mans esgarrinxades i genolls pelats. És part del procés. Però de moment gaudeix de la imatge feliç del petit pedalant pel càmping. Somriu i viu el moment, mentre el nen fa voltes, i s’adona de la gran volta de la vida (de l’avi al pare, del pare a ell i d’ell al nen) en un gran cicle continu que sembla no acabar-se. Però que acabarà amb tots ells. Aquesta certesa, però, no li impedeix, avui, gaudir del moment. Carpe diem.