Quatre fotos i un funeral

Primera foto: Peratallada, cotxes aparcats al marge d’un camp i una parella escarxofada en unes cadires de pícnic enmig del sembrat. Llavors diuen que els de poble no els podem veure i que els critiquem tot i que deixen els calerons a les nostres comarques. Els empordanesos quasi no ens immutem, només demanem que se n’enduguin el record d’un parell de famílies de paparres autòctones. Segona foto: Andorra la Vella, gent i més gent i encara més gent, i alguna persona, també cal dir-ho. És igual si els residents (no cal que siguem potanegres, tot i que els potanegres ens diuen “residents” només als que no som potanegres) tenim alguna intenció de moure’ns pel país: tenim el Principat ocupat i arribarà un moment en el qual l’hauran annexionat a l’Estat espanyol i no ens n’haurem ni adonat. Tercera foto: una mona a l’aparador de la pastisseria Sàbat de Sant Cugat del Vallès. Es veu que l’han haguda d’amagar perquè algun col·lectiu l’ha titllada de racista en representar una dona negra amb davantal i un barret de cuina. Desenganyem-nos, a partir d’ara, només es podran fer mones de xocolata blanca i les catalanes només podrem tenir la pell blanca, amb la qual cosa haurem de condemnar la Verge de Montserrat (moreneta i rossa) a l’exili en algun país de l’Àfrica més negra i potser canviaran les tornes i, en el costumari de l’època i del país, a partir d’ara manarà el tortell de Rams en comptes de la mona de Pasqua. Quarta foto: cues a la frontera del Runer. Uns dies i unes hores, cues Runer amunt; uns altres dies i unes altres hores, cues Runer avall. Amb tot, s’ha de dir que en algun moment Jesús Crucificat ha fet un miracle molt més miraculós que el de la resurrecció i ha fet obrir els dos carrils d’entrada i de sortida de la frontera: Al·leluia! Un funeral. L’últim dia de festa, Dilluns de Pasqua Florida (ja he après, tot i haver-me costat quasi seixanta anys, que, per granar, s’ha d’haver florit), mentre cadascú tornava a casa seva plorant per un dimarts disfressat de dilluns, sabíem que, encara que trigui, a cada porc li arriba el seu Sant Martí i que teníem un porc menys en aquest món, cosa que fa que, de vegades, recordem allò d’en Vallverdú: “Senyor, n’hi ha per creure en Vós”, tot i que sigui tard i a deshora. S’havia mort Sánchez Dragó. Que no descansi en pau. Amén.