No siguis pobre (1)

Ara farà un parell d’anys, em vaig quedar sense cotxe. Vivint a Canillo i treballant a Sant Julià, i amb dues filles menors de deu anys fent mil i una activitats cada tarda a Andorra la Vella, no semblava gaire realista plantejar-me prescindir d’automòbil en aquell moment, de manera que em vaig posar a buscar-ne. El cas és que tenia un pressupost molt limitat. No pretenc passar per pobre –és més, em poso del costat dels privilegiats, dels afortunats que tenim cert marge per poder reduir despeses si mai costa arribar a final de mes–, però sense cap mena de patrimoni, amb uns ingressos que doblaven el salari mínim i les despeses d’un pare separat a càrrec de dues nenes i que prioritza pressupostàriament la seva educació integral actual i futura, el marge per a una despesa tan important com un cotxe era mínim. Cinc mil estirant molt d’aquí i d’allà. El triple com a màxim si em decidia per un préstec que volia evitar de totes totes. Abans de confirmar que me n’anava de patac cap a la loteria de la segona mà de gamma mitjana baixa, vaig voler explorar les opcions de la primera mà. Consultades les webs, hi havia algunes opcions entre 8.000 i 12.000. Als concessionaris, però, aquelles opcions s’esvaïen. No existien. De fet, quan demanaves per elles, provocava la transformació d’ulls en taronges i més d’un venedor em va negar categòricament que aquelles opcions existissin, posició que mantenien fins i tot quan els ensenyava la web francesa o espanyola de la seva marca perquè, segons em deien, aquelles versions no s’havien plantejat mai de tenir-les, perquè eren tan bàsiques, eren tan cutres, eren tan indesitjables, que qui les voldria? Qui voldria un cotxe així?, em van dir més d’un cop, a la cara, sense donar crèdit que no m’interessés per les opcions que m’oferien.

Hi he tornat a pensar molts cops, en aquells dies. No per mi sinó per l’estratègia darrere de tot plegat i pels efectes en qui realment no arriba al nivell de vida prohibitiu que hem donat per bo. Tractant-los de consumidors de segona i de persones miserables –cutres, llastimo­ses– quan no es poden pagar els luxes innecessaris que hem fet norma i jutjant-los quan hi sucumbeixen malgrat tot, criticant que visquin per sobre de les seves possibilitats i que no sàpiguen prioritzar. Hi aprofundim la setmana vinent.