La temptació Sugranyes

Per a aquesta columna, tinc la temptació de ressuscitar l’Arseni Sugranyes. D’ell, el personatge i la seva obra –publicada o inèdita–, n’hem parlat l’Albert Villaró –el pare de la criatura, el descobridor d’aquest autor heterònim–, el David Gálvez –principal especialista en la seva obra articulística– i jo mateix. Però ara fa molt que no en sabem res. Les últimes notícies sobre ell deien que durant la pandèmia s’havia aïllat del món, tancat a casa seva, consumint-se fins i tot després d’acabat el confinament. Des d’aleshores no l’hem tornat a veure. Per això avui, amb els carrers plens de llibres i roses, de parades i signatures, me l’afiguro sortint de casa i apropant-se secretament a les places per espiar com es desenvolupa la jornada. L’imagino més envellit, amb menys cabell i més panxa. No sé si mantindrà la il·lusió del seu primer Sant Jordi com a autor. Què deu pensar quan veu els escriptors que s’estrenen? Enguany n’hi ha molts. Alguns d’autoeditats i tot. El Sugranyes s’hi identifica? O arrufa el nas? Si pogués recuperar l’Arseni Sugranyes per a aquesta columna, el posaria vigilant de lluny els escriptors amb qui havia coincidit en els inicis de la seva carrera. Però em costa imaginar-li cara de jutge quan s’adona que algun altre autor –que també havia estat mig desaparegut– vol tornar a l’arena llibresca amb pretensions de clàssic. L’enveja el consumeix? I quins pensaments li couen al tupí quan descobreix que una gran part de l’oferta literària de Sant Jordi continua eclipsada per mediàtics, cuiners o periodistes? Suposo que, com havia fet sempre, maleiria la deriva comercial en veure les piles de llibres d’autoajuda, manuals de supervivència domèstica, herbolaris remeiers o volums de pseudohistòria. M’ensumo que mastegaria renecs enverinats quan veiés els números de circ, concertets, performances de carrer i tallers diversos amb què es cremen pressupostos de cultura que pretenen animar les fires, però que acaben relegant els llibres a un segon pla. On són els autors?, es demanaria Sugranyes. On és la literatura?, es desesperaria el pobre, sempre tan transcendent. Ara sí, me l’afiguro tornant a casa, capcot, decidit a tancar-se en el seu pou domèstic amb la intenció de concebre una gran obra. La millor. La definitiva.