Astènia primaveral

Tinc, suposo, allò que en solen dir “astènia primaveral” i que jo anomeno “cansament crònic”. No sé si és una sensació passatgera o una realitat permanent, però sempre em fa pensar en aquella conversa entre la vida i la mort. Pregunta la mort: “Per què tothom m’odia i, en canvi, a tu t’estima tothom?” La vida, sorneguera i amb aquell aire de suficiència que passegen tots els fantasmes que es creuen guanyadors, li contesta: “Perquè jo soc una bella mentida i tu una trista realitat.” Asseguda al sofà escrostonat, brut, vell i deixat de casa, de vegades, entre pensament i record, veig a la tele alguna persona coneguda (el tiet, l’Omar Sharif, en Canturri, la Viñet, el senyor Spock, alguna de les meves nebodes, en Pere de la Cullera) disfressada d’actor de Hollywood; tot sovint, entre pensament i becaina, em sona una música o una conversa que em duen segles enrere; la majoria de vegades, entre son i son, continuo dormint.

Avui, en arribar a casa després de dinar, no he tingut esma de gaire res (allò que us dic d’un cert cansament crònic), però amb l’obligació de fer el sopar. M’he engiponat un bacallà amb tomata fet en un tres i no-res: enfarinar i fregir el bacallà; en retirar-lo, fregir quatre alls al mateix oli; afegir-hi una bona quantitat de tomata i un bon glopet de vi blanc o de brou fort; tres o quatre minuts, tornar-hi a posar el bacallà i, apa, una bona llesca de pa per sucar-hi, una bona copa de blanquet fresc per fer-ho baixar i, a partir d’aquí, cafè, copa i cigar, al gust de cadascú. Allà asseguda he sigut plenament conscient de la primavera: l’orquídia està esponerosa i jo ploro pels seus amos (amb la covid, me la van deixar a cures intensives i ells se’n van anar a Alema­nya i la salut se’ls va agreujant), cauen quatre gotes i en fem festa major, el merlot canta, els lilàs floreixen i diuen llur joia envejosa a les roses; les llàgrimes (vingudes de no se sap on i no se sap per què) rodolen galtes avall en uns solcs salats que, en comptes d’eixugar-se pels petons d’algú, s’assequen, avor­rides, abans de precipitar-se al buit. Demà, com qui no vol la cosa, me n’aniré a veure la mar, que sempre barreja la meva salabror amb les seves llàgrimes, i li oferiré una rosa de Sant Jordi amb un exemplar d’Entre l’infern i la glòria.