No siguis pobre (i 2)

L’altre dia, mentre feia cua per pagar a la benzinera, vaig sentir com dues dones –que, per motius que no venen al cas, sé del cert que cobren un salari proper al mínim– discutien sobre quin mòbil s’havia de comprar una d’elles. La cosa estava entre dues opcions que s’enfilaven a uns mil euros. Perquè, clar, la càmera... I perquè clar, un cop t’acostumes a l’iPhone... I perquè a mi em va tan bé... I perquè clar, els altres ara ja valen si fa o no fa el mateix... i, clar, no et compraràs un Xiaomi d’aquells barats que no valen res... Mentre me les escoltava, el meu cap se n’anava a pensaments del tipus que aquesta és la victòria definitiva del capitalisme, que gent que no se’l pot pagar vegi com a absolutament imprescindible deixar-se un dels seus dotze salaris en un mòbil perquè han aconseguit fer-nos creure que un mòbil com el que jo duia a la butxaca no és digne i blablablà. Cofoi de les meves reflexions, que en aquell moment ja se n’anaven cap a coses molt interessants sobre la sociologia del consum que havia llegit en una altra vida, em vaig adonar que no era res més que un cretí. Indirectament, portava una estona jutjant aquelles dones. En el fons estava donant per fet que, per tenir un sou precari, no podien tenir el mòbil que tenen una bona part dels meus amics. I llavors el meu cap va canviar de direcció i se’n va anar cap a aquell llibre (Scarcity) on Mullainathan i Shafir ens recordaven que prendre decisions òptimes quan tens la major part del cervell fregit per mirar de sobreviure i per la por a no poder sobreviure és pràcticament impossible, un llibre que vaig descobrir gràcies a un article fantàstic del Roger Senserrich que des del mateix títol ens recordava una evidència que tot sovint oblidem, que ser pobre és una merda. Perquè sí, ser pobre és una merda. És una merda perquè et jutjaran si no hi arribes i demanes ajudes i et jutjaran si hi arribes ben just i fas despeses que imbècils com ara jo jutgem irracionals. Ser pobre és acumular pobresa material i estigma de pobresa i a sobre haver d’aguantar el victimisme de la resta, el discurs meritocràtic dels qui van néixer amb asos i reis a la màniga i el discurs del wishful thinking dels qui et diuen ets pobre?, no siguis pobre!, mentre es continuen beneficiant d’un sistema sostingut en la desigualtat.