Quiquiriquics

Les criatures de poble sempre havíem jugat al carrer i, igual que vèiem fer als pares, no solíem tornar a casa sense alguna cosa al sac (i ben lligat): papibous, rierencs, escalipatxos, nines, mandrons, bales, rams de pixallits i de quiquiriquics, peces de fireta, lilaines diverses i, és clar, embostes de plors i mocs i cabassos de rialles i de cançons.

En fer-nos grans, a la majoria els van deixar d’interessar els capgrossos, els palets de riera, els gripaus, les serps de vidre, les fones, les bales, els rams de dents de lleó i de roselles, les peces de nyigui-nyogui, les foteses diverses i, fins i tot, les almostes i les senalles de qualsevol cosa. Però, de totes aquestes coses, n’hi ha una que a tots ens porta a la infantesa i ens torna a la casa del pare: els quiquiriquics, els babols, els pipiripips o peperepeps, els colets, els paramans, els galls, les paparotes, els gallarets, les lloques, els puputs, les roelles, els badabadocs, els frares, els caputxins, els florimonjos, els bambarols... Potser és per això que, quan la meva neboda Núria, anys ha, em va dir que, a l’escola, havien dibuixat roselles si em punxen, no em treuen sang. Roselles! Què passava per què una senyoreta de Sant Sadurní de l’Heura ensenyés a les criatures del voltant del meu poble que aquelles flors amb què jugàvem al gall, gallina o pollet tenien un nom tan estranyot? Que ens canviaven la llengua? Era possible que, de tant guardar-nos els mots, perdéssim les paraules?

Hi vaig pensar en veure els camps del Segrià i la Noguera clapejats de groc i vermell, com senyeres arrapant-se a la terra. Vaig pensar en la Núria i la senyoreta Dolors; en un quiquiriquic nocturn del marge d’un camp d’userda de Vulpellac que va passar una nit en una ampolla de cervesa a Peratallada i que dorm la son de la poesia dins un exemplar del Mester d’isard en una posella de casa a Encamp; en un puput dels horts de Callús que un gurbetà em va disfressar de bisbe mentre passejàvem enyor; en un babol de Fraga que només tenia pollets; en un gallaret vigatà enamorat d’una paparola de Terrassa... I vaig pensar que, ara que arreu als camps hi ha vermell de quiquiriquics, ens mantindrem fidels per sempre més a la llengua d’aquest poble.