Lliçons

Quan una entrenadora s’acosta al lloc de la grada on hi ha els seus jugadors i els diu, implacable, que ni parlar-ne de molestar amb sorolls o amb crits, quan llancen els tirs lliures, els jugadors de l’equip contra qui han perdut les semifinals i que ara estan jugant la final. Quan un entrenador es gira cap a la banqueta i explica a les seves jugadores què és el que no acaben de fer bé les companyes que són a pista i com podrien fer-ho millor. Quan un jugador s’acosta a un altre abans de treure de banda i miren de trobar conjuntament una solució al problema de circulació de pilota que tenen des de fa un parell d’atacs. Quan a la grada una mare li explica a un altre pare de l’equip com en aquesta categoria aquella norma no acostuma a aplicar-se i quan aquell pare li explica el mateix a la seva filla amb altres paraules, amb una analogia adaptada perquè ella ho entengui. Quan un àrbitre es pren el seu temps després de xiular una decisió per explicar als jugadors per què ha xiulat el que ha xiulat i com poden fer per evitar-ho. Quan amb un sol minut d’un temps mort una entrenadora en té prou per recordar al seu equip una pinzellada de fonaments bàsics, explicar un parell d’estratègies, fer-los arribar confiança en ells mateixos i transmetre’ls un parell de valors importants per fer front als minuts de tensió que venen.

Totes aquestes –i moltíssimes més– són situacions habituals que podem observar cada cap de setmana els qui anem a veure esport de base i, en el meu cas, escenes d’un torneig de minibàsquet del cap de setmana passat. Si ens les mirem amb una mirada educativa, les conclusions són molt evidents. La primera és que l’esport de base és un dels millors canals de què disposem per aprendre coses, moltes coses i molt diverses, saber, saber fer i saber estar. La segona és que la vida quotidiana ens regala situacions educatives a dojo i que algú mínimament format per transmetre coneixement trobarà a cada moment i a cada cantonada una oportunitat educativa per ensenyar o per fer aprendre. I la tercera és que amb tants mètodes d’aprenentatge que funcionen bé em costa molt d’entendre que bona part dels debats educatius se centrin en el com (quan hi ha tants coms que funcionen) i tan poc en qüestions fonamentals com el què, el per què i el per a qui de l’educació.