Ngogo

A casa ens hem aficionat a L’imperi dels ximpanzés, una minisèrie televisiva que no sembla el típic documental d’animals, sinó que està enregistrada i guionitzada com una pel·lícula. Al bosc Ngogo, al parc Kibale, a Uganda, hi ha la comunitat de ximpanzés més gran del món mai descoberta. Seguint el nombrós clan de la part central de la selva, es fa evident que els nostres parents més propers s’assemblen molt a nosaltres. Els petits es mouen i juguen com els cadells humans, entre els adults hi ha amistats i avinences, però també desavinences i friccions, com és natural en la vida en comunitat. Estableixen vincles familiars, senten pena quan mor un membre de la comunitat i fins i tot vetllen el cadàver. Físicament són peluts, més forts i més ràpids que nosaltres, però quan s’alcen fa molta impressió, no només per la corpulència atlètica, sinó perquè quan es posen drets semblen realment humans. Però és en la mirada on més se’ns assemblen. Als ulls se’ls veu si senten curiositat, si rumien alguna cosa o si estan relaxats. Molts exemplars tenen uns ulls brillants de color mel que il·luminen la foscúria. És curiós que sovint tenen la mirada perduda, és un esguard malenconiós, amb un pou de tristesa que tremola al fons dels ulls. Què enyoren?

La seva estructura social i la dinàmica de rols és complexa: hi ha un cap, el mascle alfa, però per sota es fan aliances i confabulacions per obtenir quota de poder. En aquest aspecte, les similituds amb altres primats bípedes són evidents. El territori del clan central del Ngogo es toca amb el dels ximpanzés occidentals, un grup més reduït però més agressiu i agosarat. Els occidentals volen conquerir territori i s’endinsen en la zona del clan central. Hi ha un atac i un contraatac. En la violència, en la batalla, són iguals que nosaltres. I nosaltres com ells. La moralitat, l’equitat, el respecte a la justícia que regeix la vida de la comunitat desapareix quan s’enfronten a un grup rival. Ara entenc la tristor de la seva mirada. Ja sé què enyoren: en silenci, de generació en generació, miren el passat i evoquen el moment en què els seus cosins, nosaltres, vam alçar-nos i vam començar a caminar amb l’esperança de fer del món un lloc millor. Enyoren el que podia haver estat i no va ser.