Compreu-vos un mirall

L’Adrià va arribar un dia a casa plorant amargament. Encara no hem sabut mai si era d’emprenyament o d’indignació. A estudi li havien dit “orellut”, una realitat com un temple que ell s’havia pres com un insult, que devia ser la intenció amb què el devia increpar un company. El vam agafar, vam fer que s’emmirallés i li vam fer la pregunta clau: “Tens les orelles grosses o petites?” “Grosses”, va contestar fidel a l’evidència de la imatge del mirall. I vam poder explicar-li que cadascú és com és: els uns són orelluts, uns altres som grassos; n’hi ha de quatre ulls, de grenyuts, d’efeminats, de gallimarsots, d’alts com un sant Pau, de nanets, de granelluts, de coixos i alguns d’estirats, de guerxos i de cecs, de gitanos i de paios, de lletjos i de no tant, i, és clar, un ros, un blanc i un negre. Allò que és fotut és que les rosses vulguin ser morenes i sentin com un insult que algú els digui “rosses”, que és el que són.

Últimament, aquest joc de l’insult per la diferència ha estat com aquell caldo de les dues tasses que ens hem hagut de beure si us plau per força de tant en tant. Cada vegada més es critica les persones per la seva aparença: s’insulta Laura Borràs per semblar un gallimarsot, en Carles Ensenyat per jove, els candidats a l’alcaldia de Barcelona Trias i Maragall per vells, el rei d’Anglaterra per orellut i la seva dona per tàmpax, en Joan Carles I d’Espanya per home dels nassos i la seva dona per cara de pa de ral assecat... I, mentre ens entretenim com criatures de col·legi, deixem de banda que allò que hauríem de jutjar és què defensen i com es comporten i no pas la seva aparença física, que, al cap i a la fi, cadascú té la que té encara que es vesteixi de seda.

I, per si us heu pensat que aquesta obsessió per l’aspecte físic és nostra, permeteu-me que us recordi el Rector de Vallfogona, qui, alhora, ens pot explicar que Flora “ab una pinta de marfil polia / sos cabells de finíssima atzabeja” i dir-li “d’alguna fossa us han desenterrada / per no sofrir los morts tal companyia” a una mossa gravada de verola, amb la qual cosa ens pregunta: “est és lo muladar que us enamora? / Jo me cago en l’amor i en sa hermosura”. Abans de ser cruels amb l’aspecte físic dels altres, feu-me un favor: compreu-vos un mirall.