De 'wokes' i trinxeres

Ha tornat a passar: tenim paraula nova a l’oficina, la fan anar cada cop més des de totes les bandes i tot i així ningú no sembla tenir clar ben bé què vol dir. Ens ha passat manta vegada i ara ens torna a passar amb tot allò etiquetat de woke. Que si allò és woke, que si allò altre s’emmarca en el wokisme imperant, que si aquells de més enllà són una colla de wokes. Com que aquí a les Europes el terme ja ens ha arribat gastat i connotat en negatiu, diria que el retrat robot de l’usuari estàndard de woke i derivats al debat públic és aquella persona que just abans d’aquesta darrera troballa alternava entre els progres i la dictadura del políticament correcte com a receptors principals de les seves diatribes. El terme, però, neix a l’altre bàndol, als que demanaven a la gent de tenir els ulls ben oberts davant d’opressions normalitzades o acatades sense discussió fins aleshores, d’aquí el woke (woke, awoke, awake, despertar-se). Fins on jo he estat capaç d’estirar la reflexió des de l’inici del fenomen, el debat és irresoluble i, sobretot, inabastable en aquests temps de trinxeres i de reforç del maniqueisme –via coses aparentment tan inofensives com els likes de les xarxes. És inabastable des del debat simplista que oposarien els qui se senten oprimits per una massa uniforme i un sistema amb qui tots els no-desperts estan conxorxats i els qui troben que aquests pretesos oprimits són neocensors de pensament únic que es volen carregar coses tan sagrades com la llibertat d’expressió, l’humor o l’espontaneïtat. Males notícies per als uns i per als altres: la cosa és molt més complexa i no per fal·làcies / mandangues com ara que la veritat es troba als grisos. No. La cosa és molt més complexa simplement perquè en aquest cas segurament molts podem estar d’acord alhora amb dues definicions de problema més simples com ara que: 1. hi ha persones que ho passen significativament pitjor que d’altres per les seves característiques, per la seva identitat o per les seves tries vitals, i 2. que reescriure la història, l’art i regular fins a l’extrem l’expressió i la creació presents semblen menar-nos a escenaris no desitjables. I si en lloc de reforçar les trinxeres mirem d’explorar solucions compatibles a aquests dos problemes? Mirem de posar-nos-hi les següents setmanes.