A propòsit de les secretaries d'Estat

Ara que ha tornat a saltar novament la polèmica, val la pena recordar que Xavier Espot ja es va manifestar sobre el tema en una entrevista l’any 2019: “L’augment de secretaries d’Estat està justificat, no ho hem fet per repartir cadires.”

Per tant, una vegada més, es busca la polèmica per se, en comptes de mirar de sumar forces com a poble.

I és que sovint a la gent li costa informar-se abans d’opinar. Per això es confonen competències governamentals i comunals, o es titllen de capricis la designació de càrrecs que estan plenament recollits a la Llei de Govern de desembre del 2000.

Qui es prengui la molèstia de llegir-se-la, trobarà que les secretaries d’Estat poden ser creades com a òrgans de suport al cap de Govern, i també dels ministres.

Aprendrà que les persones que les ocupen són considerades alts càrrecs. I que els departaments de govern poden ser dirigits tant per un director/a com per un/a secretari/ària d’Estat.

Aquell que llegeixi fins a l’article 8 hi trobarà quines són les seves funcions. Algunes ja s’han comentat més amunt; a més, en el dia a dia, han d’exercir la direcció i gestió dels serveis al seu càrrec, comandar el personal dels seus departaments, proposar solucions al cap de Govern o al ministre/a de torn, elaborar cada any la part del pressupost que li pertoqui, vigilar les contractacions fetes pel seu negociat, autoritzar les despeses fins al límit que tingui establert, i, si no, demanar més diners a qui té per sobre.

En definitiva, fer que rutlli la màquina administrativa que afecta, en major o menor grau, tota la ciutadania.

Ara bé, aquesta no ha d’oblidar que el que fan les secretaries és dirigir. Actuen sempre sota les ordres polítiques d’un superior, que és alhora el responsable de les seves decisions i actuacions.

I és aquí on rau la qüestió. Per això cal que hagi de ser gent de moltíssima confiança de qui la nomena. Perquè si la secretaria fa aigües, el superior també s’enfonsa. Si més no, així hauria de ser, segons les lleis de la física. Ara bé, a vegades la política s’assembla a la metafísica, que estudia aspectes de la realitat que són inaccessibles a la investigació empírica.