Vint-i-quatre anys

Ha passat un any més des d’aquell dia que te’n vas anar per no tornar mai més i jo em vaig morir per primera vegada. Un altre any acostumant-me com he pogut a la teva absència física i a la teva presència contínua dins cadascun dels meus gestos, de les meves paraules, dels meus pensaments, de les meves rialles i de les meves llàgrimes. Un any més que la teva armilla em mira des de l’armari (pobreta, li agradava més passejar amb tu fent de perxa que estar-se en un penjador amb mi).

Vint-i-quatre anys. Que fàcil que és dir-ho i que difícil passar-los un a un, dia a dia. Amb tot, segurament ja pels segles dels segles, en els deliris dels somnis i els miratges del desig, et sé i et tinc amb el somriure a flor de llavis, la llum a la mirada i la bonhomia a l’infern de l’ànima i a la pell de la rialla. Ens recordo i ens sé arreglant el món des de qualsevol racó d’ombra amb una bona copa de negre i tot el temps del món per endavant, rient com beneites (ho érem, ho som) ben escarxofades i fotent-nos uns quants cubates de Bacardí a El Passeig de la Bisbal sabedores que, fos qui fos qui entrés (la Marina, la Carmen, en Pere Teixidor, en Joan Bofill...), vindria a fer-la petar i s’ajuntaria a la festa: començàvem la nit totes dues soles i l’acabàvem totes dues soles, quan ja tothom se n’havia anat a joc i a nosaltres encara ens quedava corda per cantar el “Yo soy rebelde”.

Dilluns, just el dia que feia anys que te’n vas anar, en Jordi va penjar una foto fantàstica presidida pels vostres pares (l’avi Josep i l’àvia Maria, que macos!) i on tots els germans encara éreu vailets: en Joan, en Pep, en Fèlix, en Txitxo, en Jordi, en Jaume (ens vam trobar divendres a Folgueroles després de molts anys) i... la Nena. En Jordi deia que tots els records que té de tu són bons. No crec que hi hagi ningú que els pugui tenir dolents. I ja acabo, que els mots no poden dir-te tot el que et dic cada dia i que només sents tu. En Ramon i les nenes estan rebé, pujant i educant l’hereu i els bessons; els soparets de mes s’han convertit en dinars de tant en tant (l’Empar i en Jordi també han d’estar pels nets i la Dolors ha d’estar pels avis), i jo continuo enyorant-te des de les Valls d’Andorra. Espera’m: arribarà el dia que vindré i tot seran rialles. T’estimo.