Vida sense fascicles

En un moment o un altre tots hem tingut la sensació que la nostra vida és la vida més avorrida de totes les vides que es fan i es desfan. Potser és que tots plegats envegem l’avorriment dels altres: si som joves envegem els vells, si fa quasi vint anys que fa vint anys que teníem vint anys volem tornar a ser unes criatures, si som solters frisem per casar-nos i si ja ens hem casat ens adonem que amb les noces vam començar el procés de divorci, si hem rentat la roba volem que el vent l’eixugui i si les flors del jardí són músties demanem que plogui... Sempre volem allò que tenen els altres, encara que només sigui un avorriment diferent. En el meu cas, ja fa quasi trenta anys que en vaig fer trenta; vaig estar lligada fins que no vaig decidir afluixar la corda, però ja no em lliga ni déu; tinc la millor feina del món, però és tan estable com un dia de núvols grisos... La veritat és que no sé què em passa ni per què, a aquestes altures, encara no sé què tinc ni què vull ni què faig ni què he de fer. Fins i tot, a vegades penso que no vull res o que ho vull tot, o que només vull allò impossible tot i que tot està per fer. Potser, com quan era menuda, només vull la lluna de València tot i saber que no l’hauré mai, i això, no m’ho negareu, em porta a ser carn de psiquiàtric. A vegades estudio possibles solucions, però totes tenen inconvenients.

Solució 1: Estudiar teologia. Inconvenient: no crec en Déu ni en sa mare.

Solució 2: Anar al psicòleg. Inconvenient: només de pensar-ho, se’m fa present la Maria i automàticament em ve un atac de riure: “Si estem tots grillats!”.

Solució 3: Passar de tot i, com deia l’àvia Ramona fotent-se una cleca al paner: “Que me les fotin aquí per falta de butxaques!” Inconvenient: no sabria ni com posar-m’hi, perquè, encara (i aquest encara és important), qualsevol injustícia em fa bullir la sang.

Solució 4: Continuar com estic i que el temps i una canya hi facin més que nosaltres. Per ara, no hi trobo inconvenients.

Però ja veieu que no cal que m’hi amoïni. Conservo el sentit de l’humor i la rialla fàcil i, mentre això em duri, que em vinguin al darrere amb un flabiol sonant. Ah! I, encara que vosaltres la trobeu avorrida, també m’agradaria que, de tant en tant, m’expliquéssiu alguna cosa de la vostra vida. Penseu-hi.