Totalitaris tots

La pregunta de partida d’avui és molt senzilla de respondre. Hi ha un intent (no generalitzat, però sí parcial) per part d’una part del moviment woke per imposar el seu marc (mental, social, identitari, polític) de manera totalitària? Diria que sí. Diria que una part de les persones que han patit racisme, masclisme, homofòbia, transfòbia i d’altres opressions o discriminacions, si poguessin, si depengués d’elles, imposarien un marc en què aquestes conductes i qualsevol dels seus derivats fossin impossibles, inconcebibles i innombrables. Em sembla bé? Així, sense matisos, no, ni molt menys. Em sembla comprensible? I tant. Principalment per dos motius. D’entrada per una lògica d’autodefensa i un anhel d’alliberament. Igual que la dictadura del proletariat no m’ha acabat de convèncer mai, tampoc compraria la dictadura de l’oprimit per motius no econòmics, però té un punt més que normal que els qui hagin patit una forma de violència pensin solucions des del ressentiment, des de la venjança o des de qualsevol acció que es pugui passar de frenada. Que en sistemes socials que funcionen tan malament per a moltes coses i que són molt violents per a grans quantitats de persones exigim als que les pateixin que encertin el to i la mesura de seguida o que tots ells siguin capaços de concebre mesures justes i incontrovertibles a la primera em sembla injust i poc realista. Igual que el sistema no ha trobat encara la tecla per viure sense racisme, els antiracistes tampoc l’acaben d’encertar, però assenyalar només els segons pels seus excessos o els seus defectes quan acaben d’arribar és defensar acríticament l’statu quo. I el cas és –i aquest és el segon motiu que esmentava– que el sistema, en la seva construcció de categories, en les seves definicions tàcites de normalitat, també ho és de totalitari. Per molt que el nostre món ens sembli divers, té unes fronteres molt clares, que no qüestionem i no ens sorprenen perquè són les nostres. Veure, doncs, l’anhel totalitari d’una dissidència, però no la realitat totalitària del nostre sistema és com allò de veure el dimoni en els altres nacionalismes però no en el teu propi. Entenc que als uns els agradi més el món definit d’una manera que d’una altra, però això no fa els altres totalitaris, no més que els uns, en tot cas.