Censura o avenç?

La damnatio memoriae era el mètode emprat a l’Antiga Roma per esborrar fets, gestes o personatges considerats funestos o enemics, en una condemna pública i eterna de la seva memòria. La condemna s’executava esborrant físicament tota traça o menció d’allò anteriorment dit. Com és obvi, tot fet, gesta o personatge pot tenir detractors i partidaris, i alhora estudiosos. Gràcies sobretot als tercers, hem pogut rescatar de l’oblit -si és que mai van ser oblidats- i no restituir, només faltaria, personatges com Neró o Còmod. En coneixem la història i, alhora, les causes, fonamentades, de les condemnes.

Tot això m’ha vingut al cap com a reflexió quan darrerament em trobo articles a la premsa internacional que tracten la reescriptura de les obres clàssiques com una tendència creixent de la dècada passada que agafa certa embranzida en l’actualitat, en connivència amb moviments com el conegut woke per reformular obres literàries i adaptar-les a les, segons sembla, noves i sensibles formes de llegir i percebre, a fi que no caiguin, en la seva duresa històrica, com una llosa pesant pel llenguatge, l’expressió o el vocabulari emprats.

La reescriptura o censura de llibres clàssics la han patit autors com Roald Dahl (Charlie i la fàbrica de xocolata, Matilda), Enid Blyton (El Club dels Cinc –per cert, una de les meves lectures preferides d’infància-) o Agatha Christie (que ha vist com els10 negrets han passat a dir-se I aleshores no en quedà cap). Són clars exemples de com, a poc a poc, es va canviant el patrimoni literari i cultural per una imatge distorsionada i presumptament adaptada als nous temps que fa, de manera inherent, una damnatio memoriae particular a l’originalitat de les obres. D’altra banda, autores com J.K. Rowling (Harry Potter) han estat durament criticades per oposar-se a qualsevol revisió de les seves obres.

Tot sigui dit, no m’oposo a arranjaments específics orientats a edats concretes on s’esmenti clarament que han estat arranjats. Així, el lector ja sabrà que no és l’obra original, sinó una adaptació moderna del que en el seu moment va ser escrit. D’altra manera, ens trobaríem davant una clara mostra de censura acceptada com a avenç inadmissible en una societat democràtica, on la llibertat humana ha de ser una de les majors garanties de convivència i respecte mutu.