Desperts a mitges

Anem acabant amb aquesta fal·lera que m’ha agafat l’últim mes per anar pensant en veu alta sobre el fenomen woke i la seva recepció al debat públic. I ho faig seguint amb l’article que tenia al cap quan va començar aquesta sèrie i tornant a l’etimologia –no sé si en aquest cas també en diríem així– de woke, que ve d’awake i, doncs, de despertar-se, de mantenir-se desperts davant de l’opressió discriminada. I el terme triat té un punt interessant perquè tot i que la de despertar-se és una imatge potent i efectiva per instar a prendre consciència i a mostrar-se actius, de despertar-nos ho fem normalment sols, a casa nostra, a la nostra bombolla. Entre les dues últimes etiquetes de les crides de les esquerres estatunidenques hi ha, doncs, una diferència significativa, la diferència que va d’ocupar els espais de poder (i, per tant, ocupar-los de manera col·lectiva) a despertar-se, una acció que és compatible amb el fet que cadascú ho faci a la seva manera, al seu ritme i al seu espai. Perquè diria que el fenomen va una mica molt d’això, d’una consciència compartida però viscuda individualment, amb una experiència que es pot agregar a la d’altres però també desagregar en qualsevol moment, perquè el jo, el meu jo particularíssim, passa per davant de tota la resta. De fet, el cuc de l’individualisme era dins la poma de la defensa de la diferència des de l’inici, era difícil d’evitar, és cert, encara més en un context de reflexions ràpides i poc elaborades i d’algoritmes atipaegos, però és que alguns dels qui fan anar el paraigua woke per explicar-se i reivindicar-se no tan sols semblen apostar per la hiperdiferenciació i particularització de les identitats i de les diferències (en lloc de defensar la normalitat radical de la diversitat), sinó que la cosa tot sovint sembla aturar-se en la identitat i en el jo, amb discursos que semblen lligar més amb l’aproximació de l’autoajuda (sense sortir del jo i de la intercomprensió) que amb l’acció social i col·lectiva. Potser és un primer pas, aquesta presa de consciència. O potser és un tastet de la fila que poden fer les lluites socials més performatives en temps de mr wonderful. L’individualisme, però, és la consecució principal del sistema que ens adorm; em temo que despertar-nos afirmant individualitats no ens traurà mai del somieig.