Erdogan, l'incombustible

Unes setmanes enrere, quan es va donar el punt de sortida de la campanya electoral, l’opinió més comuna i més compartida era que el seu regne caminava de valent cap al seu final. La pèrdua d’Istanbul a les precedents eleccions municipals era un senyal inequívoc que havia de conduir l’oposició avui unida a posar fi a uns vint anys de mandats consecutius. Les raons esgrimides eren, en primer lloc, la situació econòmica, força difícil, amb una inflació d’aproximadament el 50%. A més a més, la manca innegable de reacció governativa davant de l’última agressió de la natura, un sisme de gran importància, havia de nodrir el descontentament de la població. I, finalment, la seva actuació contínua en contra de les llibertats públiques i dels seus opositors era una circumstància agreujant que deixava molt poc marge de maniobra. Així ho havien recollit els sondejos realitzats, fins que la primera volta dels comicis presidencials els va posar en entredit. En efecte, la victòria del seu partit a les legislatives i el seu resultat personal venien a desmentir aquests pronòstics, els quals, s’ha de mencionar, eren compartits per diferents capitals europees, inquietes de la política internacional duta a terme durant els últims anys. D’una part, la seva actuació contra el poble kurd, que s’havia posat del costat d’occident en contra de l’enemic islamista extremista, interrogava molts. De l’altra, la seva participació a l’organització coneguda sota l’acrònim OTAN, semblava més que simbòlica, en el moment que s’havia resistit a condemnar explícitament l’agressió russa contra Ucraïna. I no fa falta recordar les seves amenaces dirigides en contra del seu veí Grècia, tot i que també sigui membre de l’OTAN.

Aquest cúmul de circumstàncies ha estat finalment obviat pels electors, que han fet cas a un discurs hipernacionalista, que troba les seves arrels, entre altres motius, en la preeminència històrica que ha conegut l’Imperi Otomà. Per tant, s’obre un nou període d’almenys cinc anys, ple d’incerteses i que es caracteritzarà certament per una accentuació d’aquesta política interna i internacional, amb els perills que això comporta en el període actual de confrontació diplomàtica.