Cadaqués a Andorra

Uns mesos enrere, es va posar en contacte amb l’Àlvar i amb mi una mestra jubilada de l’Escola Andorrana per demanar-nos si podríem/voldríem parlar una mica del Canigó de Jacint Verdaguer en una trobada de persones de diverses procedències que es van conèixer estiuejant a Cadaqués i que fa quinze anys que es troben un cop al mes per llegir i comentar poesia. Ja em vaig veure qualsevol dia d’agost, amb aquell sol de fregir els ous (de les gallines... com sou!), suant la cansalada i eixugant la set perpètua amb una birra rere una cervesa, camí del meu Empordà per parlar de Verdaguer a la roca d’en Carol, que ja sabeu que em va deixar en herència, entre moltes altres possessions d’un racó de boca, el cap de Creus i la immensitat de la mar, en record d’aquells dilluns de fa una cinquantena d’anys que el pare i els germans hi anaven a pescar i la mare, les cunyades i jo fèiem pagellides, musclos i garoines. Abans d’arribar-hi, ens aturàvem a Portlligat davant dels ous (d’en Dalí... coi!) per fer un tragui­nyol del porró de ca la Gala.

Però, ca, barret! La xerrada havia de ser a Andorra (nós amb nós, que diuen a Cadaqués, perquè a ells també se’ls titlla de contrabandistes, lladres i tabaquers) dissabte 3 de juny, al restaurant Blu de Caldea (per cert, gràcies, ens ho van fer molt fàcil). I vet aquí que el dia va arribar. L’Àlvar, en Cinto i jo asseguts davant d’una trentena llarga de persones: algunes d’andorranes, la majoria de Barcelona, una holandesa, una de Balaguer, algú de la Floresta (la de la Segarra), un de Còrdova, una argentina... I, per boca nostra, mossèn Cinto va explicar-los la seva vida i miracles (per sobre, és clar) i els va parlar del seu Canigó i un xic de L’Atlàntida, i un poc de Folgueroles i un bri de Vil·la Joana. I uns quants dels assistents van llegir fragments del Canigó, plens de fades i de cants de sirenes, fins acabar amb el plor dels campanars de Sant Martí i de Sant Miquel: “Lo que un segle bastí l’altre ho aterra, / mes resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra / al Canigó no el tiraran a terra, / no esbrancaran l’altívol Pirineu.” Tots sentíem en els mots del poeta que érem en terra de llengua catalana i que, per tant, érem a casa: amb una estrofa sentíem Andorra, “i amb l’altra, el cap de Creus”.