La cara fosca dels ajuts

Fa pocs dies que s’han publicat dades sobre l’augment dels ajuts al lloguer i el pressupost que s’hi destina. Ens hem situat en xifres rècord: prop de 1.500 sol·licituds acceptades i més de tres milions d’euros el 2022.

El programa de l’aliança socialdemòcrata preveia polítiques estructurals amb mesures a curt, mitjà i llarg termini per afrontar la crisi de l’habitatge, com un registre de la propietat públic i efectiu amb més tributació dels pisos buits; uns preus de referència o la creació d’una societat pública per gestionar l’habitatge a preu assequible, l’habitatge social i la posada al mercat dels pisos buits –a preus de referència i amb garanties per als propietaris.

El cas és que ha guanyat les eleccions el partit que manté el model actual, amb un mercat més orientat als grans inversors que a les necessitats de la població. Això vol dir que a la majoria dels votants ja li va bé aquest model? O que un terç dels electors són grans propietaris d’immobles? O que molta gent pensa que rehabilitant uns quants hotels i privatitzant la concessió de l’habitatge públic s’arreglarà el problema? No penso que es tracti d’això. Per explicar-ho cal tenir en compte diversos factors, però sobretot una política d’ajuts de caràcter clientelista.

El clientelisme és la pràctica d’afavorir persones o grups amb protecció econòmica i social per obtenir-ne suport polític. És a dir, en aquest cas, s’amplia l’accés als ajuts cada vegada més per aconseguir més vots. S’orienta a un interès partidista i és el contrari de la bona governança.

Tant de bo ningú no necessités un ajut per pagar el lloguer, però desitjar-ho és utòpic. Hi ha d’haver ajuts per a les persones i famílies en situació precària, que haurien de ser cada vegada menys.

La proposta socialdemòcrata és fer polítiques estructurals per disposar d’un mercat adequat a la demanda diversa que tenim, i sobretot a les necessitats de la població d’Andorra. Amb la dimensió reduïda del nostre país, segur que es podrien aconseguir bons resultats a curt o mitjà termini amb voluntat política i una bona gestió pública. Només cal posar l’interès general per sobre del particular.