Poder

Al Madrid de bàsquet hi juga un paio amb nom d’escriptor, dos metres vint d’alçada, unes mans enormes i una agilitat que no es correspon al seu embalum, que castiga els seus rivals amb un parell de taps per partit i frustra moltes més cistelles tan sols amb la seva presència. El bo d’en Tavares no té cap culpa d’haver nascut amb el físic que té i de beneficiar-se’n quan practica el seu esport. Si, en canvi, s’introduís una modificació a la normativa per mirar de compensar els avantatges competitius dels més grans permetent, posem per cas, uns ressorts a les vambes dels més menudets, segurament el 22 del Madrid no s’ho prendria gaire bé. Encara que a ell no li en neguessin cap, de dret. Perquè no és fàcil renunciar als privilegis que hem obtingut –encara que sigui de manera arbitrària o atzarosa. Potser no tots volem manar, però a tots ens agrada el poder, o com a mínim els privilegis que obtenim de les posicions de poder, encara que no siguem conscients ni d’una cosa ni de l’altra. Una tàctica infal·lible per prendre consciència dels privilegis de poder que tenim és quan algú mira de limitar-lo. Als homes ens ha passat una mica això: fins que les dones no van alçar prou la veu, el nostre poder –i els privilegis i els beneficis que se’n derivaven– era tan poc discutit, tan incontrovertible, tan donat per descomptat, que es considerava natural i es vivia –es gaudia– amb inconsciència. De les protestes es va passar –a empentes i a rodolons– a lleis que van limitar tímidament aquell poder inconscient i, com al Tavares si deixessin que els més menuts poguessin saltar una mica més alt, molts homes no ho han portat bé. Perquè –ja ho dèiem– a ningú no li agrada perdre poder i privilegis, encara que la seva obtenció es basés en una distribució arbitrària. I ha arribat la reacció. És tan simple com això i una lectura de la situació des del marc de la lluita per espais de poder i privilegis deixa molt poc espai per al dubte. Però no era una qüestió de poder, se’ns ha repetit manta vegada, no hi havia patriarcat. La realitat, però, és tossuda i les evidències s’acumulen. L’última és que una part important del vot d’extrema dreta dels més joves s’explica perquè molts nois creuen que s’ha anat massa lluny amb la igualtat. Potser sí que la cosa va una mica de poder...