Que tornin els preus populars

Avui, vistes les desigualtats econòmiques, cal denunciar que hi ha famílies que es veuen forçades a marxar del país. L’augment dels preus de l’habitatge i del cost de la vida, però no dels ingressos familiars, els obliga a fer les maletes i marxar frontera enllà. És trist veure com s’esmicola la minsa cohesió social existent. Endemés de ser un fracàs per a aquells que durant tants anys s’han afanyat per cohesionar la societat.

Una eina per aconseguir disminuir les desigualtats són el preus populars. Aquesta expressió, “preus populars”, s’utilitza generalment per referir-se a preus accessibles o assequibles per a la majoria de les persones. Indica que els preus dels productes o serveis són relativament baixos en comparació amb altres opcions disponibles al mercat.

Per tant, els “preus populars” impliquen que els preus estiguin ajustats perquè la majoria de la població pugui adquirir els productes o serveis, sense que representin una càrrega financera significativa.

Evidentment, en aquesta categoria no hi entren ni les rebaixes ni els descomptes. Tampoc els productes de marca blanca. El preus populars són la manifestació política de la voluntat cohesionadora d’un govern que busca la vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup.

Si es mira endarrere, especialment al segle XX, els preus populars han estat promoguts com a part de polítiques de benestar social i per fomentar la participació en esdeveniments culturals i recreatius.

És en aquest àmbit, el de la cultura, on més es pot avançar en la cohesió social. Res millor que una festa, un concert o un esdeveniment cultural amb preus populars per promoure la inclusió i la diversitat, en permetre que les celebracions siguin compartides per un públic més ampli.

Això vol dir que, en el context de festes i celebracions culturals, els preus d’entrada han de ser assequibles per a una gran part de la població. Això implica que els preus s’estableixin de manera que la majoria de les persones interessades a assistir a la celebració s’ho puguin permetre, sense que representi una càrrega financera excessiva per a la ja prou malmesa economia familiar.