Els límits al creixement

Les estadístiques mostren que la població no ha deixat de créixer des de la segona meitat del segle XX, moment en què el Consell General va intuir les possibilitats econòmiques del país. El síndic Julià Reig establia els principis de política econòmica que havien de marcar el futur d’Andorra i abocava el país a un model en què l’aposta pel turisme comportaria una enorme activitat urbanitzadora que transformaria el territori en pocs anys. Amb el canvi de segle, aquest procés culmina amb la liberalització de la inversió estrangera que ha tingut com a efecte més visible la frenètica activitat constructora que patim actualment, amb les grues integrades al paisatge nacional.

Malgrat haver-se reduït el col·lectiu portuguès, la població ha crescut un 16%, des de l’any 2010. Els grups més dinàmics han estat el d’altres nacionalitats, que s’ha incrementat un 180%, i l’argentí, un 128%. L’augment de població, que evidencia una tendència clara a la multiculturalitat, ha motivat, entre altres factors, problemes de disponibilitat de vivenda. A les darreres dècades, la preocupació per l’habitatge ha neguitejat amb més o menys intensitat l’opinió pública, com mostren les enquestes del CRES. La Constitució determina que els poders públics han de promoure les condicions per fer efectiu el dret a un habitatge digne. Ara, un sector de la població es queixa de manca d’habitatge assequible i per solucionar-ho Govern planteja la cessió gratuïta de sòl públic perquè el sector privat construeixi vivendes amb finançament mixt publicoprivat. Aquesta iniciativa exigeix modificar la Llei de competències dels comuns i la d’Ordenació del Territori i Urbanisme. Esperem que la cessió es faci per construir habitatge sense ànim de lucre i no pel benefici d’alguns sectors.

No sempre el creixement econòmic s’acompanya d’un augment del benestar i la qualitat de vida de les persones. El degà del Col·legi d’Economistes afirma que per conservar l’atractiu i la identitat d’Andorra, caldria frenar el creixement, però reconeix que el teixit econòmic se’n ressentiria. Cada cop més proliferen les veus que reclamen posar límits al creixement indefinit; la incògnita és si s’aconseguirà sensibilitzar els sectors implicats, davant la urgència dels problemes derivats d’un model voraç com el nostre.