Amb llengua

Aquesta setmana s’ha celebrat la festa de fi de curs del voluntariat per la llengua amb més de 140 parelles lingüístiques. Amb la notícia, la ment del novel·lista es dispara i imagina un capítol inicial en què el protagonista s’inscriu com a voluntari per divulgar el català entre els nouvinguts que n’estan aprenent. El que no confessa el voluntari (separat d’uns quaranta pocs, pocs cabells blancs i una Ducati que la seva ex mai va deixar que comprés) és que també li agradaria trobar una parella més enllà de les qüestions lingüístiques. Però li toca un altre home. Un jove espavilat que salpebra el català amb un accent andalús prou graciós. Es troben un dia a la setmana, fan un cafè i practiquen el català. El protagonista el corregeix poc, ho fa amb elegància i només quan cal. L’escriptor s’inventa unes escenes per omplir i fa que un cop al trimestre participin en algunes activitats conjuntes amb altres parelles lingüístiques: cinema en català, visita gui-ada a un museu, etcètera. Allà el protagonista entén que el seu tàndem de conversa és un bon esquer perquè els pectorals que amaga sota la camisa semblen un iman que desperta l’interès de la resta de voluntàries i aprenents. L’escriptor els veu a la festa de fi de curs a la Fada Ignorant, on el protagonista clissa una argentina morena. Després d’una maniobra aproximativa exitosa, s’atansen al taulell, demanen un beure i la fantasia del novel·lista s’encén i fa que la nova parella s’amagui al lavabo i facin servir la llengua sense gastar paraules.

Alto! Alto! L’articulista frena el novel·lista: no podem frivolitzar la iniciativa que busca difondre la llengua entre iguals, donar-li presència social i que els nouvinguts no es tallin a l’hora de fer-la servir. A més el seu interès mostra el respecte cap a Andorra. No podem desvirtuar la tasca dels voluntaris que contribueixen a la cohesió social, diu l’articulista. T’hi has fixat –pregunta–, la majoria són dones: són més solidàries i més llestes. És veritat. A la foto del Diari, gairebé tot són dones. A l’instant, la desenfrenada imaginació del novel·lista reescriu dins la tupina el capítol final i transforma la trobada del lavabo en una escena de descoberta lèsbica. Les moixaines i carícies són en català. Els petons, amb llengua.