Barcelona, de cos present

Aquesta setmana, com en qualsevol altre lloc mínimament relacionat amb Barcelona, a Andorra també s’ha parlat molt del pacte de govern a l’Ajuntament de la Ciutat Comtal i resulta que pràcticament tothom se n’ha esglaiat i que tothom espera que, malgrat el resultat final, la capital catalana canviï per a bé, perquè per a mal ja ens estava bé com estava.

Hi vaig ser l’últim cap de setmana colauer, i Mare de Déu quin desastre! Dissabte va ser tota una epopeia arribar al campanar de la plaça de la Vila de Gràcia: carrers tallats, Rambla en obres, rossets i rossetes de pell blanca, carrers de direcció prohibida, taxis i furgonetes ocupant qualsevol carril, ciclistes i patinets i tot de fauna de colors diversos... En arribar-hi, salt del cotxe, comprar un llibre, salt al cotxe i, au, carrer del Torrent de l’Olla avall, que fa baixada. D’aquí a fer un arròs en una barracota de la platja: robatori amb tots els ets i uts acompanyat de vistes a culs, cuixes i pits més o menys torrats i més o menys penjants. I cap al vespre, a l’Ateneu Barcelonès. Bona xerrada, força mam i molts riures amb un amic fet de no fa gaire amb qui tenim més amics comuns del que ens pensàvem: vam dedicar-los a tots una mica de xafarderia i, sobretot, vam parlar d’en Cinto, que segur que ens escoltava amagat rere alguna de les palmeres. Vam sopar a propet i la sorpresa va ser nostra en voler agafar un taxi per anar a fer nones: no se’ns en va aturar ni un, ni per commiseració, i vam haver de caminar fins a la parada. Algú sap per què els taxis no s’aturen de nit a la Rambla de Barcelona?

I diumenge vaig pujar al cementiri de Montjuïc (hi ha tombes de pobres i dels homes de diners) i, sense tenir pebrots d’arribar a la Rambla, vaig dinar amb una colla d’amics al carrer de l’Hospital, un pam abans d’arribar-hi, un bon arròs a la cassola i una bona amanida d’aquelles de tota la vida i no vaig sentir a parlar cap altra llengua que la nostra (no us dic mentida, no: veritat de la bona). L’endemà, havent riellat suor a dojo, amb un mal de cap del dimoni i maleint el coi de ciutat, vaig sortir de Barcelona que els peus no em tocaven el cul. Quan hi torni, si voleu, podeu acompanyar-m’hi, però, per molt Sant Joan que sigui, no us podré assegurar que a la nit hi surti el sol.