Aigua i foc

Volia dedicar aquesta columna exclusivament al foc, però l’actualitat i el context dels esdeveniments de la setmana, referents al malaurat accident del submergible Titan, no pot quedar sense menció. Des de ben petit que formo part d’aquest grup, friki o no, tant és, de persones encisades per la història del Titanic. El gran transatlàntic, obra mestra de l’enginyeria naval de l’època, que va passar a la història per la tragèdia en aigües de l’Atlàntic Nord el 14 d’abril de 1912, és alhora un vaixell llegendari, ple de filons per investigar, crear i aprendre –com va fer Nargeolet, reconeguda autoritat en el Titanic–, i també un nínxol submarí, santuari de 1.496 ànimes que haurien de poder descansar en pau. L’equilibri entre ambdues visions ha permès que s’hi efectuïn investigacions i publicacions de rellevància històrica i científica, alhora que ha impedit l’extracció de més objectes del vaixell. Les visites actuals, anomenades turístiques, finançaven les immersions i sovint eren aprofitades per investigadors per arribar a les despulles del vaixell i continuar llurs treballs. No em queda més que presentar el meu sincer condol a les famílies de les víctimes.

Passant ara ja al foc, i sense sortir de l’encís, divendres 23 vam rebre l’estiu a la plaça del Consell General. La celebració de les Festes del Foc va ser tot un èxit, enguany amb l’acompanyament de l’orquestra de vent de l’Institut de Música del Comú d’Andorra la Vella. Aquesta festivitat va ser, recordem, inclosa l’1 de desembre del 2015 a la llista de Patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la Unesco. El síndic Carles Ensenyat evocava els versos de Verdaguer tot rebent la flama del Canigó que donava inici al cerimonial dels fallaires. La mostra, gairebé màgica, de les rodes de foc girant entre la música i els aplaudiments del públic, mostren la bellesa i antiguitat de les tradicions més arrelades del Pirineu, des de temps immemorials. No va mancar l’homenatge al Quillo, un dels impulsors de la recuperació d’aquesta tradició a la parròquia, que va omplir d’emoció la plaça. Ja ben entrada la nit, des del Puial i fins a la plaça Guillemó, les rodes de foc, al so dels tambors i de l’orquestra, avançaven inexorables. Una revetlla de màgia, música i gresca. Que rodi el foc per molts més anys!