Supervivents

Recordo perfectament que, de petita, vaig passar molts maldecaps intentant respondre a una pregunta que ja ni recordo qui me la va fer. Deia: “Si un vaixell s’enfonsa enmig de la mar, on s’han d’enterrar els supervivents?”

Encara hi penso tot sovint. Suposo que ho faig perquè, cada vegada més, es demostra que els grans discursos només serveixen per a ensarronar-nos i tenir-nos calladets i conformats, i que les paraules boniques només són això: flors d’estiu que fan una olor intensa, però que es marceixen de seguida i deixen fulles seques que pugen aquí dalt i ballen. Fa anys i panys que les aigües de la Mediterrània s’empassen centenars, milers, de persones i els governs no mouen ni un dit per salvar-les o per canviar les condicions de vida als seus països d’origen, i els europeus ens n’alegrem perquè no fos cas que aquests “pobres desgraciats” vinguessin a robar-nos la feina i a envair els nostres seients per a culs grossos; sentim que ens ho expliquen a la tele i, després de la cerveseta, ja ens n’hem descuidat i només pensem on enterrar els supervivents. Però, ah, manyacs, ara tots plorem la mort de cinc persones a qui s’ha empassat l’Atlàntic mentre, en comptes de moure’s per buscar una millor qualitat de vida, es passejaven per les profunditats de l’oceà pel plaer de gastar-se alguns calerons que els devien sobrar per anar a veure les restes d’un vaixell que havia de ser de luxe tot i que sembla que era de fireta. Tothom s’ha esglaiat i en parlarem dies i dies, si no és que, en comptes de considerar la tragèdia una anècdota del Titan, decidim fer-la passar a la història del Titanic i després en parlarem pels segles dels segles.

“El mar és bo, el mar és blau; el mar és calma i és temporal...” I els llops de mar van a passeig i enyoren la xarxa, i les criatures nascudes arran de platja es fan barques xiques amb els esclops dels pescadors. I les ones canten per seduir-nos i fer callar les rialles de les gavines. No, als supervivents no els enterren enlloc, perquè són vius. Però tant als morts de la Mediterrània com als de l’Atlàntic tampoc els enterraran. Tant de bo els uns i els altres hagin trobat aquella “perla del pit de les sirenes, i aquells misteris platejats del peix” de què ens parlava el mariner Luard.