Normal

Quan tenia 18 anys vaig conèixer un paio a la universitat –un paio que va acabar sent un gran amic– que s’estava acabant de llegir El senyor dels anells. Jo me l’havia llegit uns anys abans i mentre xerràvem entre classe i classe li vaig agafar el llibre, el vaig fullejar tot buscant un passatge que recordava amb simpatia i quan el vaig trobar em va fer molta gràcia que el protagonista es digués Frodo Saquet. Aquell Saquet em feia petar de riure. Quina traducció més ridícula! En aquell moment, òbviament, no vaig caure que Saquet era una traducció perfecta del Baggins original, tan adient com el Bolsón de la traducció de Minotauro que jo havia llegit d’adolescent i que em semblava tan natural. No hi vaig caure perquè el català, simplement, no era per a mi una llengua normal per a tot. Estudiava en català, parlava en català amb la immensa major part de la gent amb qui em veia cada dia, escrivia en català en l’àmbit públic (aquí, al Diari, als treballs que feia per a la universitat, als exàmens) i privat (als apunts, a les notes que em feia per recordar les coses, a les receptes, als contes que somiava de publicar...), havia fet del català la meva llengua principal, començava a llegir més ficció en català que en cap altra llengua i, tot i això, em semblava ridícul que Gandalf o que Neo parlessin en català. No, això no. I no era un rebuig. No era racional. Era simplement així –ara sé per què passava, aleshores no, simplement ho vivia així. 23 anys després, el català és la llengua en què penso, en què escric, en què parlo i estimo les meves filles i en què llegeixo tot el que no puc llegir en original. I, tanmateix, quan dimecres vaig caure de ple a l’esquer nostàlgic del darrer Indiana Jones i vaig arrossegar les meves filles amb mi, la meva primera opció va ser anar-la a veure en castellà, perquè és en la llengua com les havia vist sempre però també, suposo, admetem-ho, perquè encara dec trobar estrany que l’Indy parli en català. Finalment, però, perquè l’horari ens anava millor, vam anar a la sessió en català. I va ser normal, que és el que una llengua ha d’aspirar a ser. Una opció normal en tots els àmbits, vàlida, indiscutible. Aquest és el repte. I encara hi som lluny. I ara, a sobre, una nova envestida a València i a les Illes. Que difícil que és ser normal...