Tots els estius del món

Els meus estius d’infant no els tinc gaire ben arxivats a la memòria. Hi ha una barreja de sal marina a la gola i de clor de piscina als ulls, de gust de sorra als llavis i de desig de gelat al cor, d’entrepà de patates xips (!) a la gespa i de pallerides llefiscoses acabades de collir a les roques de cala Estreta. I d’aquests estius llunyans, un de diferent, el de 1973: amb la mare, vam agafar un vaixell fins a Eivissa i els peixos, que aleshores, com ara i com en temps de Roger de Llúria, duien pintades les quatre barres al llom, sortien a veure’m i a saludar-me perquè no fos cas que el pare, si jo li ho deia, els pesqués si no m’havien vingut a dir res. Un estiu a Eivissa del qual només recordo el viatge, els farts d’ametlles en un bar de Santa Eulària des Riu i una barraqueta blanca arran de mar.

Més tard, els meus estius van agafar gust de bar de piscina (i d’hores i hores treballant en qualsevol quefer per quatre quartos i sense assegurança) i quasi van perdre la mar i la van canviar per terres castellanes borratxes de sol i d’aiguardent, de blat i d’horitzons infinits, de viure sense viure en mi, de ningú que baixés a acompanyar-me, dels rius que són la nostra vida, de porquet al forn i de camí de Sant Jaume, de toros festejant cigonyes i de pedres enquistades de romànic i de silenci. Castella... que n’és d’ampla!

I des de fa una colla d’anys, tants com tant se me’n fot diumenge com dilluns, els meus estius solen ser com els meus hiverns, amb més calor i més suades (si és que en mi és possible), amb més pa amb tomata i pernil i gens d’escudella, amb més gel al whisky i amb la cervesa més freda. Però aquest any, gràcies a en Joan Safont i a l’editorial Comanegra, l’he començat amb un luxe: sense moure’m de casa he passejat pels estius de molts personatges que m’estimo. M’he negat a anar a la Presta amb en Cinto, però, entre d’altres, m’he passejat per Berga amb l’Aurora Bertrana, per Arenys amb l’Espriu, per Coll de Nargó amb la Rodoreda, per Mont-roig del Camp (i de passada m’he aturat a Montbrió a veure l’hereuet) amb en Picasso i per Cadaqués amb la Clementina (Clementina es deia i avui, que fa 134 anys que va néixer, encara s’ho diu). Que tingueu un bon estiu i, si us ve de gust, passegeu-vos per L’estiu passat de l’amic Safont.