Fantasia limitada

Parlem tot sovint dels límits de l’humor i no parlem gaire, en canvi, dels límits de la ficció, dels límits de la inventiva en les obres de ficció. Perquè si no els traspasses gaire, de fet, no tens consciència de la seva existència, però de ser-hi, hi són. I tenen efectes. Recordo, per exemple, uns dibuixos animats amb una pistola de l’amor que feia que t’enamoressis del primer passavolant i allà tot Déu s’enamorava de partenaires estranyíssims, d’animals, de persones amb diferències d’edat de més de mig segle, de peluixos i del que tota la imaginació desfermada dels guionistes podia ser aprovat per qui aprovés aquells dibuixos, perquè de nens enamorats de nens i de nenes enamorades de nenes, cap, tu, ves quina casualitat. També recordo quan a les primeres pel·lis d’aquesta nova tongada de superherois i personatges de conte de carn i ossos van començar a aparèixer personatges que fins ara sempre havien estat blanquíssims i que ara ja no ho eren tant i semblava que tot pogués ser (gent que vola, aràcnida, rapidíssima o que es transforma en bèstia verda quan li puja la mosca al nas), tot, tret que els qui tinguessin poders tinguessin trets asiàtics o una pell més fosca, perquè allò (tota la resta sí) no s’ho podia creure ningú. I ara que a la pantalla de casa s’hi ha instal·lat tota l’ala oest de l’Administració Bartlet, recordo molt aquests dies tota la crítica que se li va fer a la sèrie per ser… idealista. Sí, es veu que la ficció pot ser fantàstica, hiperbòlica, terrorífica, però que quan parlem de política a la tele, només podem ser dues coses: o realista o exagerats si el que exagerem són els defectes. Després que si desafecció i blablabla. Ser idealista, en canvi, no és una opció més (clar que l’és, la sèrie es va fer, va durar i va ser prou ben valorada, però mai li van perdonar l’idealisme), no sense haver-se de justificar, si més no. Doncs miri, no, deixi’m en pau, no dic que la realitat sigui així, però escolti, deixi’m somriure i emocionar-me una mica amb una colla de bona gent amb principis mirant de fer-ho bé i fracassant un de cada dos dies. Perquè ens calen referents però també perquè visitar mons fantàstics (amb dracs o amb idealistes) és una gran forma d’evadir-se d’un món que, un curs més, necessita millorar.