La incoherència per penó

“Ara que parlem d’escopetes, mon pare tenia un trabuc”. “Vuits i nous, i cartes que no lliguen”. Així són un parell de dites que expressen quelcom que no llisca bé. Va bé de tenir-les a punt. Les notícies de l’actualitat del Principat mostren vuits i nous i cartes que no lliguen. La broma fa massa temps que dura. Per acabar-ho d’adobar –i celebro la patacada–, només ha faltat que el TSGE hagi sentenciat en Puigdemont & Co. Em pregunto a quin sant s’encomanaran, a hores d’ara? Potser a l’escandalosa minuta de Sant “Boye”! No veuen que la colla d’escolans incondicionals perd pistonada dia rere dia, a tota pipa? A qui representen, al Parlament Europeu? A mi, és evident que no! A menys de tres setmanes per a les properes eleccions estatals, els partits indepes sortosament han convingut un punt de consens comú: l’abstenció fa palesa la derrota i l’aniquilació d’una nul·la influència a Madrid. La cantarella cansa en boca dels qui s’han mostrat incapaços de fer autocrítica per la pèrdua de vots als darrers comicis. Volen justificar pactes amb uns principis de pur estil saltimbanqui. La guerra de cadires i sous associats els delata. Desvien l’atenció de la gent adduint la por a la ultradreta. Au va! Quin president tiba, realment? Ens maregen amb els conceptes del que en diuen legal i del legítim. Fins fa pocs dies, deien que amb l’abstenció tot seria un desastre, quan ja fa temps que ho és. Els drets de les institucions i els lingüístics ja no poden caure més avall. Manquen onze mesos per a votar, de bell nou, a les europees. Quins deures han fet, si és que tenien algun programa? Bona part de la ciutadania creu, ara mateix, en l’abstenció com a fet diferencial. Està avorrida i amarada per un desencís perpetu. Ha passat de no llençar ni un paper a terra a la possibilitat de ficar el vot a la paperera per fer neteja. Prou problemes tenim a casa per anar a inventar-se estirabots i salvar els espanyols del garbuix que no es treuen del damunt. Contra aquestes teories destroyer, jo advoco per recuperar el seny català. El diàleg i el compromís constructiu. Afegint-hi –mal que els pesi sentir-ho als qui “depenen” de Waterloo– que va essent hora de foragitar de la política tota aquesta trepa de titelles. “A cada casa viuen faves...i, a la nostra, a calderades”. A més, “a casa d’un titella, ella és ell... i ell és ella”. Així no anem bé, i som la riota del planeta. Ens prenen pel pito del sereno.