Exhibits

M’arriben notícies que, ara que ja ens trobem ben endinsats en el mes de juliol, hi ha pares que comencen a mirar sense pànic les aplicacions de calendari dels seus telèfons mòbils. Hi ha les agendes de la gent amb molts compromisos, hi ha les agendes de ministre i, a dalt de tot, hi ha les agendes d’uns pares estàndard el mes de juny. Una agenda amb graduacions de batxillerat, de secundària, de primària, d’infantil o d’escola bressol, amb obres de teatre, cantades, actuacions de dansa, concerts, festivals diversos, portes obertes, exposicions, partits d’exhibició, entregues de premis, festes de graduació i tota la pesca. Diem que de bona part dels mals i de les esperances de la nostra societat se n’ha d’encarregar l’escola i acte seguit acostumem a convenir que no se li pot encarregar tot a l’escola, però hi ha una cosa que mai no s’ha encarregat a les escoles i que, en canvi, s’ha anat imposant de manera gradual i, sobretot, de manera compassada a com s’imposava a la resta de la societat, i és la naturalització de la societat de l’espectacle i de l’exhibicionisme social. Ens pot sobtar –cada vegada menys— l’exposició a xarxes de molts adults i de molta canalla als nostres dies, però la lògica de l’exhibició l’hem naturalitzat des de fa dies –el meu fill ha tingut més paper que ningú; a la meva filla l’han posada a segona fila i gairebé no se la veia; grava, grava, que ara surt!; que bé, l’any vinent ja podrà actuar amb els grans!; has vist com anava de guapo?; ho ha fet bé, oi?; s’ha entrebancat, però se n’ha sortit molt bé; etc. Algun cop he sentit que potser se’ns ha anat la mà amb tanta graduació i tant birret i tant diploma per qualsevol cosa a qualsevol etapa; de la naturalització de l’exhibició tothora, però, no en diem pas gaire. I soc el primer a seure per mirar com actuen filles, nebots i fills d’amics o de qui sigui, però ves que no se’ns hagi anat una mica la mà amb això també i que malgrat que no pengem res a xarxes o que no fem rodar anuncis als nostres fills no estiguem contribuint –per simple naturalització– a inocular en vena una necessitat d’exhibició i de protagonisme que després els criticarem quan siguin adolescents o joves adults.