L'extrem llop

Ara fa uns anys va venir el llop. Un llop que va arrasar amb tot. Vam aprendre la lliçó: calia estar atents per si tornava i mantenir-lo sempre ben lluny dels ramats i de les cases. Recordàvem perfectament el seu pelatge i la forma de les seves orelles, perquè tot sovint feien obres de teatre a l’ateneu del poble on el representaven a la perfecció; no l’oblidàvem pas, i si tornés sabríem que seria ell, sens dubte. Però no va tornar mai. Al poble, és cert, s’hi anaven acostant altres llops, però no eren pas aquell: ni les orelles eren tan punxegudes ni el pelatge tenia el mateix to cendrós, així que, mentre no emprenyessin gaire, els vam deixar anar fent. Ara el poble, a més, havia crescut, o s’havia obert, per ser més precisos: comerciàvem amb molts més pobles de la rodalia que abans, hi anàvem sovint de viatge, els propietaris del nostre –aprofitant la tirada de ser del nucli més pròsper— hi feien bons negocis, alguns dels habitants d’aquelles altres poblacions s’havien acabat instal·lant i fent vida a la nostra. I semblava que aquests nous llops que es deixaven caure cada cop més sovint per la nostra contrada només feien destrossa en aquells altres pobles i, especialment, als camins per on alguns dels seus habitants es traslladaven cap a casa nostra. Alguns d’aquells llops, que en cap cas tenien un pelatge i unes orelles idèntics al que va venir fa anys, van passar, però, a atacar alguns dels nostres habitants i dels nostres ramats: els nouvinguts, la gent que havia adoptat uns costums diferents dels de l’època d’aquell llop primigeni tan ferotge, les dones del poble... Però deixeu-me insistir-hi, en cap cas no eren llops com aquell de fa anys: vam comparar-ne la forma de les orelles i el to del pelatge i, aquell llop, segur, certificat, no havia tornat, no calia patir. És cert, però, que alguns dels llops s’hi assemblaven més que d’altres i, tot i que hi havia gent que ja els hi havia agafat afecte, una part important de la població els va girar l’esquena i mirava sempre que podia de fer-los fora, vigilant ara que ni el llop terrible ni els que més se li assemblaven tornessin; una actitud que feia udolar de riure als llops que no s’hi assemblaven tant, però que ja anaven pel camí de fer la mateixa destrossa que aquell que tant temíem.