Pensaments

L’estiu i les vacances donen —poden donar— molt joc. Cambrils i el mar, perfectes. Com sempre. Boníssims, els gelats d’Antoni Sirvent i, també, els nous de Mucca da Latte. Sembla que no, però el temps també fuig a Cambrils. Abans, però, de tornar a casa, és bo perdre’s uns dies per Espanya endins, per una de les tres Espanyes, com diu Manuel Castells. Retrobar i saludar amics. Recordar èpoques i moments quan el temps no fugia i quan teníem animades discussions sobre “a qué llamamos España”, perplexa avui davant la paradoxa de l’excel·lència macro i del gran malestar micro. On cal encara recordar que la relació de l’Estat amb Catalunya i amb Euskadi no pot resoldre’s solament amb la presó i el Codi Penal.

Camí avall, Borriana, on és inaudit que, reconstruïda en la primera gran victòria de Jaume I, es retirin publicacions en català. Al costat, La Vall d’Uixó, on a la façana de l’ajuntament, com a record i homenatge a les víctimes dels bombardejos de l’aviació franquista de 1938, en una làpida de marbre, hi ha aquest poema de Bertolt Brecht: “La guerra que vindrà / no és la primera. Altres / guerres l’han precedida. / Al final de la darrera / hi hagué vencedors i vençuts./ Entre els vençuts els pobres / passaren fam. Entre els vencedors / els pobres passaren fam també”.

La guerra que vindrà no és la primera, escrivia Brecht l’any 1937. N’hem tingut moltes ja... En un banc de la plaça se’m fa present Europa i Ucraïna, on, en paraules de Rafael Poch, “Ucrania está perdiendo la guerra, però Rusia no la está ganando”. Una bona reflexió sobre Europa en el tauler d’escacs amb els Estats Units, Rússia i la Xina.

Per Castella enllà vaig recordar Aristòtil, a l’inici de la seva Metafísica, en què estableix que “dir d’allò que és que no és, o d’allò que no és que és, és la falsedat; dir d’allò que és que és, i d’allò que no és que no és, és la veritat”. No és un embarbussament. És clar i precís. Convé tornar a les fonts per no deixar-se entabanar amb distincions sofistes entre mentida i inexactitud, postveritat i fet alternatiu. En el fons, ho van encertar els clàssics: qui falseja la veritat vol aparentar ser millor, i el seu càstig sempre serà no ser cregut... fins i tot quan diu la veritat.