Andròmines

No he sabut mai d’allà on la gent treu el temps i la paciència per arreplegar i classificar tants trastos. Conec qui apila sabates que ni tan sols ha estrenat, mussols que intenten que baixis els ulls amb una mirada intensa, bruixes que ja tenen l’escombra preparada per fotre’t cop de garrot, nines que juguen a nines les nits de xafogor, segells i monedes avorrits dins àlbums foscos amagats dins algun calaix, papallones o cuques clavades amb agulles de cap dins caixes de morts, agulles de pit o botons de puny dins capsetes de coloraines...

A casa, només se m’acumulen tres coses: paperets, pols i llibres. Els paperets, pobrets, quan em fan nosa aquí, els poso cap allà; la pols em permet mirar-la, escriure-hi al cim quan no tinc paperets en blanc i em recorda que la feina és l’única cosa que s’espera fins demà; els llibres... ai, els llibres. No els he comptat mai, però em xiuxiuegen tantes coses que soc incapaç de desfer-me’n: Instruccions per a l’ensenyança de minyons; El poema de la rosa als llavis (de l’arròs als llavis!); Te deix, amor, la mar com a penyora; Jaume I a través de la història; Diccionari de filosofia; Gramàtica de la llengua catalana; Mester d’isard; El parlar d’Andorra; La Bisbal en la història i el record; Història de la cuina catalana i occitana... I, a més, tots els llibres sobre Verdaguer que ens va regalar un amic, perquè no els hi va voler cap institució andorrana. La mare tenia la dèria de les ampolletes de licor en miniatura, primer en cabassos i, després, en unes estanteries a mida que li va fer el meu germà i que lluïa plena de mam en una de les parets del menjador. Hi havia qui tenia una fonoteca amb milers de discos de pedra i vinil, ho va deixar tot als hereus i aquests ho van donar al comú de Sant Julià de Lòria, que ho va guardar a la deixalleria (!).

Aneu a saber per què estem tan orgullosos d’allò que acaparem, que patim perquè no sabem què se’n farà quan morim i passem a formar part de la col·lecció de pols, d’ossos i de cendres de la parca. De les andròmines diverses, no en sé el final, de les ampolletes de la mare no se n’ha cantat mai més ni gall ni gallina, els discos sembla que acabaran a l’estranger... Si us plau, abans d’aquesta fi, amb els paperets, la pols i els llibres de casa feu una bona foguera encara que no sigui Sant Joan.