'Red flags'

L’expressió ha fet fortuna ja fa dies i es fa servir per referir-se a quines són aquelles alertes que t’haurien de fer adonar que no has d’anar més enllà en una relació, per exemple. Sovint es parla de red flags per (pre)identificar relacions tòxiques i, sovint, també, es parla de red flags més de conya, per riure-se’n d’aquelles coses que creiem que diuen molt d’una persona, com quan jo defenso que no pot sortir res de bo d’algú que parli d’ell mateix en tercera persona. Però després també hi ha aquelles red flags empíriques, aquelles actituds dels altres que et treuen sistemàticament de polleguera i que, amb molt poca cosa, et serveixen com a indicador per fer-te una idea —més que negativa— d’una persona que no coneixes gaire, però que ara, pel simple fet d’haver fet allò que acaba de fer, ja la classificaràs per sempre més —injustament, potser, d’acord— en la categoria de les persones en qui no confiaràs i que no et mereixen el més mínim respecte. Tothom té les seves, diria —o potser tan sols en tinc jo i soc un tarat—, i —també diria— no són gaire pensades; no tries les teves red flags, elles et troben a tu i no t’adones que les fas servir fins que la seva aparició torna a sublevar-te. A mi, per exemple, hi ha dues coses amb les quals no puc. N’hi ha de pitjors, òbviament, però ves, a mi em superen aquestes dues. La primera és la de la gent que s’apropia de la feina dels altres. Periodistes que no citen d’altres periodistes; profes que es fan seves ocurrències dels seus alumnes; caps, portaveus o coordinadors que presenten la feina del seu equip sense esmentar-los, com si tot fos collita seva... Aquesta mena de coses. La gràcia és que tot sovint no t’adones que ho estan fent, però quan els enxampes, ai quan els enxampes... creu i ratlla. I la segona diria que és encara més epidèrmica, que encara em fa bullir més la sang, la gent que ignora (i fent-ho, invisibilitza) altres persones, amb el plus de ràbia màxima si hi ha pel mig una qüestió de rangs o d’estatus. El profe que saluda un altre profe pel passadís, però no la persona que està netejant-lo, el cap que saluda els altres caps o els tècnics quan entra a una sala, però ignora l’administratiu... Ai, quan caces escenes com aquestes, no hi hauria prou Oppenheimers per satisfer la meva set de neteja.