Omoiyari

Fa pocs dies vaig llegir un article que feia referència a la consideració i l’empatia, aspectes essencials al Japó.

La paraula omoiyari, tot i que s’acostuma a traduir com a empatia, té un significat molt més ampli. De fet, no es disposa d’una paraula similar, per la qual cosa per entendre-la en tota la seva extensió cal recórrer als dos conceptes que la formen.

D’una banda, trobem Omoi, que significa pensament o preocupació pels altres, i Yari que deriva de yaru i significa donar o enviar alguna cosa als altres. Aleshores, el significat d’omoiyari seria fer arribar els teus sentiments altruistes als altres.

Per extensió, es pot associar a la sensibilitat d’una persona per experimentar els sentiments d’un altre, incloent-hi els seus assumptes personals i les circumstàncies.

De fet, podem dir que professar omoiyari és simpatia, empatia i compassió, incloent-hi una acció reflexiva. Es tracta de ser capaç de posar-se al lloc de l’altre per anticipar-se a les necessitats i intentar satisfer-les. Per tant, l’omoiyari obliga a pensar i sentir com l’altre. Exigeix una connexió profunda. Però, a diferència de l’empatia, aquesta forma de comportar-se no es limita a l’experiència afectiva, sinó que duu a un comportament, a una comprensió intuïtiva que fa que actuem així.

A vegades no es relaciona a fer alguna cosa. No fer res o mantenir-se en silenci també és omoiyari.

Aquesta reflexió em porta a considerar que, igual que al Japó, ha de ser molt important per a nosaltres viure en harmonia en societat.

Hem de saber quan som prou sensibles, no només perquè ens posem al lloc de l’altre, sinó perquè també ens contextualitzem per adaptar-nos a la situació i oferir l’ajut necessari, que demostra l’èxit d’una societat. Aquest ajut sensible i altruista genera felicitat tant en qui l’ofereix com qui la rep.

Una persona no es pot considerar empàtica si no afegeix la reflexió i la bondat a les seves actuacions. L’omoiyari és un comportament prosocial. És a dir, un acte o desig d’oferir alguna cosa gratuïtament als altres quan ho necessiten, i es fa simplement pel desig de fer-ho.

Estic convençuda que incloure una mica més d’omoiyari a la nostra vida ens pot fer més bones persones i participar en la nostra societat d’una forma més positiva, que bona falta ens fa.