Llibertat & co.

Com deu molar ser rider. Qui no voldria ser rider, amb aquest nom tan de pel·li d’aventures, d’heroi protagonista? A qualsevol ciutat mínimament gran on posem els peus aquest estiu, però, ens adonem de seguida que la gràcia s’acaba amb la paraula, que els riders no són els valents exploradors de les noves oportunitats de l’economia col·laborativa –que és com més o menys venen la cosa–, sinó els vells explotats de sempre que ara, ves, carreguen amunt i avall pizzes, tacos, pad thais i hamburgueses. Ai, l’èpica, que no pot ni amb el més mínim embat en aquest món nostre. Ai, l’èpica, que fem anar amunt i avall per parlar de colivers que comparteixen pis, d’emprenedors amb vides i experiències i factures i problemes d’autònoms, i per parlar, tornem amb ells, de riders que s’assemblen molt i molt als repartidors de tota la vida però amb unes condicions de vida proporcionalment pitjors al grau d’emmascarament de l’etiqueta molona / alliberadora. El cas, però, és que l’emmascarament és necessari. Perquè ja no es tracta només que el sistema tapi les seves vergonyes amb pantalles i espectacles perquè no les vegem i perquè hi passem de llarg. Ara el punt és fer-nos jugar a nosaltres al joc dels explotadors i els explotats (o dels microexploradors i els microexplotats, si preferiu aquests prefixos adoptats per una part del feminisme i de l’antiracisme i que no fan més que desvincular les parts dels tots i afeblir els discursos de violència estructural), de creure’ns uns superprivilegiats per poder fer que ens portin a casa una tempura i uns temakis un dia de pluja (llibertat!, que diria aquella) i de no fer-nos sentir malament pels explotadíssims que deixa pel camí el nostre caprici perquè de fet no ho són, d’explotats, són els pioners de l’economia col·laborativa, recordeu? La cosa es vesteix d’èpica, doncs, però el que ho aguanta tot plegat és l’il·lusionisme, un doble joc de miralls: la il·lusió de fer-nos sentir privilegiats per coses que no ens en fan i la il·lusió d’amagar l’explotació on sí que hi és, tot plegat a benefici dels qui no necessiten de jocs de miralls i es miren l’espectacle des d’una taquilla que ha hagut de multiplicar per deu, per cent, per mil el seu espai.